Skip to content

Mil revistes, mil bones sensacions

Aquesta revista que teniu a les mans és l’edició número 1000 del Cent per Cent. Una fita així mereix ser celebrada, però també comentada amb una mica de detall per aportar-hi alguna reflexió que pugui ser novetat

Quan entram a l’habitació que conté la secció d’hemeroteca de la Biblioteca Municipal podem veure-hi prestatges i prestatges de volums enquadernats de les publicacions periòdiques de Manacor. Al costat dels destacats i històrics Perlas y Cuevas, Manacor Comarcal o Arriba, els lloms vermellosos del Cent per Cent, obra d’Enquadernacions Riera, s’hi han fet un lloc. Amb mil edicions, per tant, aquesta publicació ja és un agent consolidat dins l’ofici quotidià de contar Manacor a la gent i també dins la tasca històrica de servir de font documental.

El somni d’una nit d’estiu
Tot començà a Prada de Conflent l’agost de 2001, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu. Després d’una actuació poètico-musical d’Espiral d’Embulls a la plaça de la vila i tal vegada influïts pels versos de Martí i Pol que musicava l’enyorat grup manacorí «Serem allò que vulguem ser» i el no menys important «Viure és combatre la peresa» s’inicià una profitosa conversa. Qui escriu aquesta peça i Antoni Riera, director (vitalici?) de la casa, decidírem posar fil a l’agulla i crear una revista periòdica a Manacor. Però de poc servia que fos cosa de dues persones, havia de ser un projecte col·lectiu que molta gent sentís com a propi per així poder ser més forts. Teníem una petita experiència editorial, ja que tots dos havíem estat implicats dins una revista universitària pocs anys enrere. També la teníem organitzativa. I també teníem, sobretot, la confiança i il·lusió que molta gent ens ajudaria. I així va ser. L’objectiu inicial era trobar cent persones que posassin cent mil pessetes (600 euros) per tenir un capital inicial que permetés començar sense problemes. També trobar-ne una dotzena que s’hi implicassin fort per aconseguir posar la màquina en marxa. I així va ser. A poc a poc i amb bona lletra l’agost de 2002, just un any després, signàvem a cal notari de Sineu, el de més a prop que fes els documents en català, els papers de constitució de la societat editora. I tot a punt per treure el primer número al carrer abans d’acabar l’any.

Aquell llunyà any 2002
L’any 2002 encara es podia entrar a Completes cinc minuts abans d’acabar la missa i trobar banc per seure hora de cantar els goigs de sant Antoni. No existia el whatsapp però feia matx un servei de missatgeria instantània que es deia Messenger. Érem un municipi de poc més de trenta mil persones però es mataven molts més porcs a cases particulars que no ara, amb quinze mil ànimes més. Ja feia un parell d’anys que tothom tenia mòbil però aleshores eren terminals sense internet. Just eren per telefonar o per enviar uns missatges que anaven a 15 cèntims la peça (SMS). El panorama de mitjans de comunicació locals era musculós: 7Setmanari i Manacor Comarcal sortien cada setmana amb edicions prou potents, sobretot els segons, amb destacada influència sobre la societat. També el Perlas y Cuevas, només quinzenal i sense tanta influència però tampoc sense l’aspiració de tenir-la. No hi havia la col·lecció de digitals d’avui. Els diaris de Palma tenien delegacions fortes i un senyor equip de corresponsals. Una ràdio inquera amb estudis a Manacor. Una altra vinculada amb un diari de Palma. I la cirereta: Televisió de Manacor, d’on sobresortien els seus dos grans influencers: Miquel Àngel Ariza i Cosme Oliver «Pila». Amb aquesta abundància va ser fàcil que es ves possible que hi havia lloc per un més. Una revista autocentrada, amb voluntat de fer poble i una mirada diferent a tot el ventall existent.

La resposta i la gent
Dia 13 de desembre de 2002 es va fer al Teatre de Manacor la presentació d’una nova revista. El recinte s’omplí. L’acte, conduït per Toni Gomila, fou una demostració de força. La cosa ja rodava! El coixí inicial de seixanta mil euros s’acabà aviat però d’aleshores i fins avui el Cent per Cent ha tengut una mala salut de ferro que li ha permès arribar a les quatre xifres. Mil números donen per més de quaranta mil pàgines, per prop de trenta persones que hi han fet feina en algun moment, per un centenar de col·laboradors i per les segures quatre xifres també d’anunciants i subscriptors. Els professionals que conformaren la primera redacció foren Antoni Riera com a director, Pere Pomar de redactor i Carme Vives d’administrativa. M’agradaria deixar constància també del primer Consell d’Administració: Andreu Sansó, president; Joan Llodrà, secretari; Antoni Ferrer, Miquel J. Girart, Antònia Galmés, Joan Pascual i Joan Miquel com a vocals. Aquests, i molts altres sense càrrec, hi deixaren de manera altruista hores i neurones perquè tot partís bé i poder arribar a la revista d’avui.

La revista d’avui
Avui la revista surt en paper cada setmana, excepció feta del juliol i l’agost que ho fa cada quinze dies. Continua essent un referent informatiu però en vint anys hi ha coses que han canviat molt. L’estructura és semiprofessional, vol dir que un grapat de persones cobren per fer-hi feina però ningú no hi té el seu únic ofici. L’era d’internet ha fet que ja no sigui necessari un local físic, com durant molts d’anys fou la consulta de don Montserrat Galmés al carrer de n’Amador. Ara la redacció és un xat de whatsapp i l’administració un altre. El paper no té el pes que tenia fa vint-i-un anys i viure en el món de la immediatesa fa que la revista impresa no tengui tant de valor com un temps. Una mostra d’això és que tant el preu de la subscripció (80 euros anuals) com el de l’exemplar al punt de venda (1.50 €) roman inalterable des del principi dels temps. La profusió de digitals fa que el contingut ja no sigui tan informatiu com un temps sinó que han anat augmentant reportatges que aprofundeixen un poc més dins la notícia amb un tractament de qualitat. El Cent per Cent es pot veure a molts de bars i locals públics de Manacor, també a moltes llars però és bàsicament un producte que consumeix només una de les quatre tribus que habita el municipi. La tribu indígena és la base absolutament majoritària dels subscriptors, lectors i anunciants de la publicació. Un mínim de penetració dins la segona tribu, la d’origen espanyol. I pràcticament nul·la entrada dins la tercera i quarta tribu: els immigrants del nord per una banda i els del sud de l’altra. Una revista estanca pròpia d’una societat estanca. La vida…

El futur
El futur no passa pel paper però això ja ho dèiem fa més de vint anys i el reputa aguanta. A internet hi ha peces que tenen un èxit espectacular. Per exemple les entrevistes als vells de la tribu que fa Rafel Perelló tenen una acceptació espectacular. A la publicació impresa no és immediat saber quines coses tenen més acceptació. A la web en canvi és molt més fàcil comprovar quins temes agraden i quins no interessen ni als parents. Serà qüestió d’adaptar-se o morir. D’adaptar-se al món digital i de passar gust per continuar llegint i donant una mà a aquest bell somni d’una nit d’estiu fet més o menys realitat.

Back To Top
Search