L’església catòlica ja només pot aferraar-se al manteniment de determinats fets folklòrics per continuar reivindicant que existeix. Ni la missa de diumenge són capaços d’omplir. Mitja entrada, com a molt. Aquests dies, n’hi haurà més d’un que s’omplirà la boca de la nombrosa participació a les processons, de la presènci massiva de campinorats, de l’assistència multitudinària a beneir la palma pel Ram o a veure les tres capades de la marededeu. I no anirà errat, si és capaç de cenyir la bravejada a aquestes manifestacions folklòriques i desvincular-la de qualsevol cosa que s’assembli a una revifalla d’allò que un temps anomenaven fe. L’esperança, ja ho diuen, és el darrer que es perd. Ara, la fe, fa estona que s’ha esvaït.
Sigui com sigui, és una realitat incontestable que la nostra cultura i moltes de les seves manifestacions, és indeslligable de la tradició judeocristiana: les panades i els robiols, el me de pasqua, tota la litúrgia que alguns són capaços de viure fins i tot d’esquena als altars i les hòsties… Hi ha tantes coses que no podríem explicar sense aquestes arrels cristianes que avui convé mirar d’acabar d’estroncar si volem ser una societat sana i moderna…
Mentrestant, en una espècie d’oximoron politicosocial, va resultar que el programa de les festes de Pasqua es va presentar amb l’absència del rector Amorós i la presència de la màxima autoritat civil, en aquest cas el batle Oliver. Fa estona que es miren com els fesols, aquests dos. Deu ens guard, a nosaltres pobres pecadors, de fer mentider la màxima autoritat moral dels catòlics manacorins. Tanmateix, que cadascú interpreti com bonament li plagui l’excusa d’agenda que el rector va posar per justificar la seva absència i la de tots els capellans de la parròquia manacorina a la presentació dels actes del moment de màxim esplendor litúrgic de la seva confessió. Ni hom sap què hi feia el batle, ni hom no entèn per què no hi era el rector. El món a l’inrevés.
`
