El cas de Gisèle PelIicot, a qui el seu marit la sedava perquè altres homes la violassin mentre l’espòs ho enregistrava, em va impactar molt. No em podia imaginar com una persona era capaç de fer això a la seva parella i l’endemà berenar plegats com si res hagués passat, mirant-la als ulls. Fins i tot fent broma d’unes suposades “pèrdues de memòria” quan ella comentava que tenia algunes llacunes i no recordava coses d’hores anteriors.
L’autora conta que el marit, que es referia a ella com “la meva petita pintora”, la tranquil·litzava i fins i tot s’oferia per acompanyar-la al metge. Hi pot haver un cinisme, falsedat, traïdoria, filldeputisme (no trob les paraules adients) més gran? Aquests dies he pogut llegir el llibre Un himne a la vida que ha escrit aquesta dona francesa.
M’han cridat l’atenció tant el títol com el subtítol, que s’ha fet famós gràcies a la decisió ferma de Pelicot d’afrontar la nova situació: “La vergonya ha de canviar de bàndol”. Ara ja no es parla de por, el terme actual és “vergonya”.
Aquesta és la primera lliçó que he extret de la lectura: ja n’hi ha prou d’arrossegar-se i de fer llàstima amagada pels racons. I és que Gisèle, que reconeix que tot el seu món s’ha esbucat, a qui la premsa presentà com una diana de la dominació, que ha entès perfectament el calvari de les dones que denuncien i que escriu que “els records són una trituradora” i que a ca seva tot són “ombres, amagatalls, racons i verí”, decideix no assumir el paper de víctima.
Cal parlar obertament del tema i anar a judici amb la cara ben alta i mirar els ulls del marit i dels seus violadors. Com és d’esperar la reacció de Gisèle i dels fills, quan es descobreix l’arxiu que el marit tenia a casa – de qui la policia sospita perquè havia enregistrat unes dones a un supermercat – és d’una magnitud descomunal: per a ells ja “res és sagrat”, “tot es feia miques”. Ara és una família desfeta en què ningú no entenen res, en un entorn aparentment normal en el qual els fills han estat criats amb amor i atencions.
Les penúries i situacions que descriu Gisèle posen els pèls de punta i ens fan dubtar molt sobre la condició humana i del que som capaços de fer. Conta que molts matins, per mor de la sedació que li havia administrat el marit, es despertava amb el pijama xop, com si hagués trencat aigües. En un altre moment explica que algunes de les seves dents havien cedit per la violència de les fel·lacions, ja que tenia la boca ben adormida. No cal abundar en aquest inventari de calamitats perquè són d’una cruesa que esborrona.
Mentrestant el senyor Pelicot era un veí amable i un pare que es feia estimar, cosa que m’ha recordat la frase d’una campanya de REA contra l’abús infantil que deia “Hi ha un monstre a ca meva”.
Enmig d’aquest panorama fosc, viciós, brut i repugnant emergeix la força i el coratge de Gisèle Guillou, que decideix recuperar el llinatge de fadrina; i la llum de la seva dignitat i feminitat esvaeix tots aquests fantasmes que tant de rebuig i odi ens generen, i que m’avergonyeixen com a home fins al fons de l’ànima.
Molts hem pogut seguir el judici que va ser tan mediàtic. Us he de confessar que em sorprengué veure aquella dona petita, aparentment fràgil i vulnerable, atendre els mitjans i suportar una pressió tan forta amb un posat resilient, amb imatges que no oblidaré mai: homes arrufats, tapats i avergonyits i una dona que amb la seva mirada neta i valenta tenia més força que aquells cossos de nits furtives i macabres.
I què passa amb Dominique, l’espòs i pare aparentment ideal? A la primera declaració a la policia Gisèle diu d’ell: “És una bona persona, un home considerat. Un paio fantàstic. Per això continuem junts”. No cal molta imaginació per percebre com s’esbuca en un instant la imatge del seu marit quan veu els primers vídeos de les violacions a casa, en els quals en un primer moment no es reconeix: “Jo no reconeixia aquells individus. Ni aquella dona. Tenia les galtes tan flàccides. La boca tan tova. Era una nina de drap”.
Idò bé, aquesta nina de drap ha decidit titular el llibre amb “Un himne a la vida” i té la intenció d’anar un dia a la presó a veure aquella persona que durant tants anys fou el seu company de vida, mirar-lo als ulls i demanar-li: “Per què has fet això?
Moltes gràcies, Gisèle, pel teu coratge i vitalisme i per creure en la vida malgrat un daltabaix personal, afectiu, sexual i familiar tan bèstia. Llegirem la teva narrativa de lluita, persistència i feminisme militant. I ens esforçarem per un món més just, amb relacions sanes i enriquidores, amb tots els colors de la diversitat.
