Llorenç Carreres
Tenc entre les mans un llibre a la portada del qual hi ha una dona gran, octogenària, envellida però satisfeta, amb una mirada neta i bonhomiosa. És davant del portal de ca seva. Du els cabells curts i un xal negre damunt les espatlles. Té una mà a la butxaca del davantal. A davall, hi du un vestit fosc. Les mitges i les sabates també són fosques. Segurament porta dol d’ençà que es va morir el seu marit. Això no vol dir que fos una dona submisa. Al contrari, va portar amb diligència el menat de la casa, amb un home malaltís i vuit fills. Tota una vida, senzilla però digna.
No fa gaire que Tomeu Matamalas ha publicat Mort de mare, un text que podem qualificar de memòries literàries en què es posa en la pell del capellà Jaume Serra i Adrover, traspassat el 2023. Serra, que va ser mestre i amic seu en la vida real, va estar devers quinze anys a Manacor, de 1960 a 1975.
Durant aquesta quinzena, Jaume Serra, nascut a la Marina de Llucmajor el 1934 i ordenat sacerdot l’any 1957, va deixar una empremta profunda a la barriada de Sant Roc, al voltant de l’Església de Crist Rei, on va exercir de vicari al principi i, finalment, de rector, fins que va tenir la curolla d’anar-se’n al Perú, de missioner. Va tornar a Mallorca poques diferències al cap d’un any perquè son pare, malauradament, estava moridor.
Traspassat el progenitor, mossèn Serra exercí el ministeri sacerdotal per diverses parròquies. No va tornar a Manacor, ni com a vicari ni com a rector. Però la llavor ja estava sembrada i els deixebles manacorins no el van oblidar. Al contrari, periòdicament, peregrinaven fins a Santanyí quatre o cinc vegades a l’any. Feien cotxades per anar a veure’l. I sopaven d’arròs brut i feien tertúlia literària, l’altra gran devoció de mossèn Serra. La literatura el perdia i, fins i tot, com a eclesiàstic, tenia remordiments per mor d’això. Feia edicions limitades dels seus papers, un dels quals, Mort de mare, va cridar l’atenció de Tomeu Matamalas, qui sovint, durant aquells magnífics sopars, animava el capellà perquè “reescrivís” el testimoni del període de la mort de Tonina Adrover, mare de Serra, “amb els usos i costums de la fora vila de la seva infantesa i joventut i, sobretot, del que era el redol quotidià de les madones de possessió, del qual la seva mare n’havia estat una de les darreres protagonistes”.
Tanmateix, Jaume Serra no va cedir mai a les pretensions de Matamalas, sinó que, una vegada, cansat de sentir-lo, li va dir “escriu-la tu”, la nova versió. Allò va deixar Matamalas atordit. No se’n va saber avenir i, en aquell moment, no es va veure amb esma de recollir el testimoni del capellà. Fins que, passats uns quants anys, arran de la mort de l’antic mestre i amic, li va tornar a ballar pel cap la curolla de la història de la mare de Jaume Serra, madona mallorquina, cristiana devota, i mare de vuit fills. No era una tasca fàcil, ja que Matamalas, polifacètic en molts aspectes, no dominava el món de la pagesia ni poc ni gens. Així que, per satisfer el desig d’ampliar i contextualitzar Mort de mare, va haver de documentar-se de valent, tant amb els papers de mossèn Serra com amb d’altres prou aclaridors de la vida pagesa a Mallorca des de principis del segle XX; és a dir, abans de la modernització de les tècniques agrícoles, tal com ho van viure tantes pageses i pagesos. Parlam de la Mallorca aparentment idíl·lica d’abans del turisme de masses.
Així que a Mort de mare coneixem la fesomia i alguns fets de Tonina Adrover. Quan aquesta es va morir, el fill ja havia entrat en la maduresa. Tenia quaranta-cinc anys. Tot i la seva experiència longeva d’assistència a la mort cristiana dels seus feligresos, no podia encobeir la pèrdua de la mare. Amor filial. Amor capellanesc que, tot i no dubtar de la continuïtat de la vida més enllà del traspàs físic, cau en el plor i en la desesperació per causa del patiment físic de sa mare abans de la mort.
Tomeu Matamalas, com podem destriar en el pròleg de l’obra, no ho ha tingut fàcil per assumir el paper de Jaume Serra. La decisió d’envestir l’escriptura de “Mort de mare” va ser molt meditada. Ho va consultar amb els amics comuns del pare Serra, la majoria dels quals també en van ser deixebles. Tanmateix, el resultat ha satisfet les parts implicades. És a dir, les amistats i també en Matamalas com a escriptor. Mai no sabrem què n’hauria pensat el prevere afectat. Però sí que sabem cert que Matamalas hi estava autoritzat i que la reescriptura d’aquestes memòries li han suposat una tasca ingent en la qual ha invertit un any.
Mort de mare és un artefacte literari que navega entre les aigües del memorialisme i la novel·la i que, alhora, és un homenatge al mestre i amic. Hi predomina el to planyívol de mossèn Serra per mor del fatídic traspàs que ell no accepta de cap manera tot i la condició de capellà, una condició que preval durant tota l’obra: “A taula, mon pare llescava el pa, i el repartia com qui reparteix l’Eucaristia”. Però ens assabentam també que, tot i l’escassesa de menjar, a les dinades dels diumenges hi havia porquim. El peix encara anava més racionat. Les postres, en canvi, eren variats: figues encistades, confitures casolanes, brossat, llet formatjada… Aquesta part de “contextualització”, sens dubte, correspon a Matamalas. I no es refereix només al menjar, sinó que hi trobam referències al mobiliari, a opinions de veïnats sobre el turisme, referències a la Guerra Civil, anècdotes del seminari, records sobre l’arribada del tren a Palma a Santanyí, les tasques relatives a la sembra, etc. Com diu Matamalas al pròleg, “Al final, vaig decidir esbucar portes i vaig entrar a la seva obra com un profanador de tombes, és a dir: aprofitar el que m’interessava d’ella, donar-li més càrrega literària i adaptar-ho tot a la idea que jo m’havia fet de com s’havia de reescriure”. Però respecta l’estructura original de les memòries, que van del 25 de juny al 29 d’octubre de 1980. Una època ja llunyana a la qual Matamalas s’ha hagut de traslladar, una constricció afegida a la d’escriure en nom d’un altre escriptor i sense poder alterar-ne la psicologia. Aquesta, doncs, és una diferència important en relació amb les altres obres de Matamalas, ja que l’autor va conèixer personalment almanco un dels “protagonistes”; és a dir, Jaume Serra. L’altra gran protagonista de l’obra, la mare, la coneixem absolutament mitificada i al llit de mort per boca del fill, que durant tota l’obra fluctua entre el paper de fill i el de capellà.
Tan gran és la creació materna de Serra -que un cop morta la mare s’arriba a imaginar davant el Papa per sol·licitar-ne la canonització- que una de les seves germanes li retreu que “ell no havia viscut mai amb ella de manera continuada. D’ençà que te n’anares en es seminari, i després, ja ordenat capellà, anaves i venies d’aquí i d’allà visitant-nos de rampellada (…). Podies descansar de sa convivència diària, que és sa causa principal de ses desavinences familiars. Sa nostra mare era molt bona dona (…), però, com tothom, tenia ses seves caparrudeses i rareses i, adesiara, discutia discretament amb so nostro pare i es nostros germans”. Però Serra, marer fins a l’ànima, no té dona ni fills, i s’hi aferra com a fill i com a capellà. Sa mare pateix, però manté el cap clar i la consciència: “Jo, embambat i a punt de plorar -com sempre-, només tenc esma de recordar-li que el sofriment és la darrera prova abans d’anar-se’n a conhortar amb Déu. Ella assenteix amb el cap”.
Així que, com bé indica el títol, l’element memorialístic principal és la mort de Tonina Adrover, mare de Jaume Serra. Avui dia, a Occident la mort és un tabú llunyà que la societat, en general, només espera ens afecti de rampellada. Morim sovint als hospitals, lluny de la llar, entotsolats. I un cop morts, ens duen a asèptics tanatoris on arriben els condols a hores concertades. Però de vegades, com ara amb les riuades a València -el nostre ponent, i no el llevant-, colpeixen de prop per negligència o per incúria. És llavors quan la nostra societat que “ha tastat la fruita de l’arbre de la comoditat individual” en rep les conseqüències. Saramago, Premi Nobel de Literatura, va escriure una novel·la, Les intermitències de la mort, en què un bon dia la gent va deixar de morir. Nosaltres, sortosament, encara no hem arribat a aquest punt. “Bona nit i bona hora i bona mort quan sigui l’hora”: Ho cantava Elèctrica Dharma. Refranyer popular.
A Mort de mare us trobareu, doncs, amb les pinzellades antropològiques i socials que Matamalas sol·licitava a Serra, però el fil cosidor és la mort i la doctrina catòlica a través de la paraula del capellà, amb els seus dubtes, penes, pecats i maldecaps. I a l’essència cristiana de la mort, hi hem d’afegir la mort antropològica de la mare, “perquè aquesta mort simbolitza la mort de tota una manera d’entendre el món”.
