Mozart i Bartók interpretat per l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears a l’Auditori de Manacor

Un concert de dues parts, amb un descans enmig. Pot ser el descans era necessari per marcar també la gran evolució d’una forma musical, el concert, que fou el gran protagonista del programa ofert per l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears el 20 de maig a l’Auditori de Manacor.

Mozart, com sempre, és ell. Inconfusible la seva traça melòdica. Però ell mostra al Concert per a clarinet en La major K 622, un dels moments més coneguts del seu repertori, també un dels més sublims. Allà on la natura humana, la part lluminosa i plàcida de l’existència, la part apol·línia, brilla mentre el so d’aquesta música perdura.  És un dels concerts més agraïts pel públic en general, que el coneix a la perfecció. Hi contribueix el fet de que aquest mateix concert per a clarinet i orquestra formés part de la banda sonora de “Memòries d’Àfrica”. I Eduardo Bernabeu (clarinet solista) no defraudà al públic, entre els quals hi havia una bona part de la banda de Manacor a la qual dirigeix actualment; i que escoltà amb atenció la seva interpretació. I ell mostrà solvència professional i domini tècnic, especialment en el registre més suau del clarinet.  No és fàcil aconseguir un so piano i mantingut en un instrument de vent, i Bernabeu  domina perfectament aquest aspecte.

El contrast ho marcà la programació i excel·lent interpretació d’un concert monstruós: el Concert per a orquestra de Béla Bartók, una de les claus fonamentals per entendre com evolucionà la música del segle XX. Amarat de les seves investigacions sobre música popular (pot ser l’aspecte pel qual és més conegut), Bartók condueix aquí la forma musical del concert al seu extrem: un concert per a orquestra! Posant un exemple, és com dir un pastís de xocolata fet de cent xocolates i amb una trufa de xocolata negra a sobre. Magistralment, explora cadascun dels timbres propis de cada grup orquestral, provocant intervencions dels diferents grups instrumentals.  Però no solament pensat com a “solos”, sinó també enllaçant petites trios, quartets i quintets, creant un entramat tímbric que supera, pel seu interès, els lligams que melodia i ritme ofereixen dins la forma de concert més clàssica

I així les diferents intervencions de cada grup tímbric marca l’estructura d’aquest concert.  I s’ha d’afegir que, aquí, es necessita un director capaç de lligar tot l’entramat melòdic/harmònic/contrapuntístic. Mozart compongué un concert absolutament ben delineat, Bartók no. Aquest necessita d’un bon cervell que coordini i interpreti a la perfecció les seves indicacions, capaç de domar a un monstre com és l’orquestra en tota la seva plenitud. Pablo Mielgo, el nou director titular, és potser aquest segell distintiu que necessita l’orquestra ara mateix per assolir la maduresa. La veritat és que, en un temps rècord, han millorat de manera extraordinària.