skip to Main Content

Nadal, agre Nadal

Sandra Pérez – Psicòloga

L’any passat per aquestes dates estava a Galícia, la meva terra natal, en família, Aquest Nadal per a mi han estat tristos, angoixants, fosques, estranyes, plenes de dolor i por, mancats de calor i abraçades; però plenes d’un profund aprenentatge. Vivim en uns temps estranys on l’amor està vetat i les abraçades prohibides i carregades de por al contagi d’aquest virus cabró.
En aquestes circumstàncies tan dures que estic suportant; amb el meu marit ingressat per aquest virus a l’hospital, jo passant-ho a casa aïllada amb el meu fill de 7 anys que ha hagut de ser autònom forçat d’un dia a un altre sense poder besar-lo, ni abraçar-lo, aïllada de la meva mare que viu a l’apartament de sota sense poder tenir els seus braços com a consol, és quan totes les eines de la ment es posen en marxa per a la supervivència.
Hi ha una àncora interna que quan ve la tempesta, per molt que el vaixell se sacsegi, quan arriba la calma el vaixell segueix al mateix lloc, però quan deixem anar l’àncora perquè la por ens domina i la nostra ment controla el que som, llavors aquest vaixell es perd a la deriva sense saber on és el port.
En aquestes circumstàncies dures i plenes de dificultats és quan les persones es presenten tal com són en les nostres vides, quan els vels desapareixen i queden aquells que estan en la teva vida incondicionalment. És quan recordes també que hi ha persones que mai han estat a l’altura de les circumstàncies i molt menys ho estaran ara. I sens dubte, és quan saps qui ets i que només arriba allò que som capaços de traspassar i superar.
Família, amics, veïns, companys de treball, caps, clients, coneguts; cadascun ocupa un lloc en les nostres vides, i en aquestes circumstàncies, tot s’ordena i es veu de forma clara i nítida. Les circumstàncies crítiques sempre mostren de manera reveladora el lloc de cada un.
Malgrat la solitud d’aquestes festes, m’he sentit en tot moment afortunada de tenir a qui tinc, afortunada perquè a casa meva arribava el pa acabat de fer d’en Miquel i l’aigua i el reiki de Joana Maria. Afortunada per les taronges acabades de collir de l’arbre de Marga, afortunada per la compra i els regals de Pare Noel de n’Aina, afortunada per les abraçades virtuals dels meus amics i família, els de veritat, pels desitjos d’amor sincer, per les paraules, pels riures i les llàgrimes, les esperances, per tenir a metges amigues com Bàrbara Mayca, Conchy o Àngeles, al telèfon valorant cada resultat del meu marit i agraïda per la meva gran amiga Natàlia que és infermera i sé que en té cura i em cuida. Gràcies a Juan per portar i estar, a Andrés per les seves paraules i fortalesa. A les meves amigues les escollides Sonia, Susy per respirar amb mi en cada angoixa. Gràcies sobretot al meu llinatge femení, a la meva mare per ser una dona forta i valenta, a la meva àvia per ser la llum que em guia i em protegeix des del cel.
M’agradaria fer una petició per aquelles persones que passen això soles i que no tenen la xarxa d’amor que a mi m’envolta. Els que esteu al voltant d’algú que estigui passant aquesta malaltia en solitud, si sou els seus veïns, el seu cap, el seu company de treball, si us plau posau-vos en el seu lloc i pregunteu si necessiten alguna cosa. Es pot ser el millor geni del món, però si no se sap ser primer veí, company o ésser humà no serveix de res, no ets res i demà pot tocar-te a tu.
Per ajudar és fonamental empatitzar i posar-se al lloc de l’altre, és fonamental transmetre positivitat a l’altre i no ser negatiu ni evitar les coses. De fet, es pot ajudar molt més a algú des d’una posició de positivisme, de tendresa, de comprensió, i d’amor, que de dolor. El dolor i la por es menja a les persones. L’esperança i l’amor les expandeix. És des d’aquesta posició d’expansió que li pots ser realment útil a algú que està patint.
Durant aquests dies el meu treball ha estat el de l’acceptació. L’acceptació ens recorda que podem aprendre a fluir amb la vida, a reconèixer el que hi ha en l’instant present. No reconèixe’ns porta de cap al sofriment, ja que després de la resistència a reconèixer el que és, batega una exigència que les coses siguin diferents del que són. Acceptar no és, per tant, sinònim de resignar-se. Tampoc vol dir renunciar a canviar les coses: podem acollir la vida tal com es presenta, i alhora emprendre l’acció que considerem necessària. L’acceptació ens diu que podem desaprendre la ja coneguda “ruta neuronal” de “fuig o lluita”. Podem aprendre a romandre a la vida, en comptes de tractar d’evadir d’aquesta, o de frustrar-perquè les coses no són “com jo volia que fossin”.
Normalment, l’acceptació no és una cosa que passi de cop; és més aviat un procés gradual. L’acceptació suposa afluixar i obrir-se al que tenim davant nostre, abandonar la lluita, deixar de resistir-se a ella perquè de no fer-ho, persistirà per més temps el patiment. En deixar de lluitar amb les coses tal com són, descobrim en nosaltres una major energia per curar i transformar el que s’ha fet conscient. Des de l’acceptació, s’obren nous camins de comprensió profunda.
En entrenar-nos en acceptar, estem en realitat dient “sí” a una vida que no està ancorada en la por, el ressentiment o la ira. Des de l’acceptació, podem viure amb més serenitat.
Accept, doncs, aquest Nadal tan fosc i estic segura donaran una llum increïble a les següents.
Estic d’acord amb tot l’aprenentatge d’aquests dies tot i la duresa de la mateixa i accept l’espera d’aquestes abraçades que tant desig. Gràcies de cor als que hi sou i esteu i gràcies als que no per deixar-me veure-ho i seguir aprenent.
Gràcies.

Back To Top
Search