“No es pot parlar de Pompeu Fabra sense parlar d’Antoni Maria Alcover”

L’actor Òscar Intente ens acosta dissabte a partir de les 19h i al Molí d’en Beió, a la figura de Pompeu Fabra, l’home que va exercir de seny ordenador de la llengua catalana.

I véns per fer quatre funcions?
Sí. Hem pogut aprofitar el viatge, gràcies també al suport del Govern balear i tendrem funcions a Pollença, Palma, Inca i Manacor, on actuam al Molí d’en Beió per acompanyar l’exposició itinerant sobre Pompeu Fabra que hi ha.

És un biopic sobre Fabra?
No faig de mestre Fabra, sinó que l’explico. Tot plegat surt d’un encàrrec de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat. És una proposta petita i senzilla que acompanya l’exposició que se n’ha fet, una píndola de mitja hora per parlar de Pompeu Fabra d’una manera planera per a la gent que no eel coneix.

I doncs, com et caracteritzes?
M’hi acosto des d’una faceta desconeguda de la seva figura. A la gent li sona el nom de Fabra, perquè dona nom a instituts, carrers, parades de metro… i els qui el coneixen una mica més se l’imaginen com un home major, amb pipa… Però cercant sobre la seva figura vaig descobrir-ne una cosa que em va sorprendre: el tennis. Ell va practicar com a amateur aquest esport, per complementar la seva activitat sedentària. L’esport, el tennis, té unes regles i normes que ambdós jugadors han de compartir, i això ens serveix per mostrar que la llengua també necessita aquestes normes i regles, que hem de compartir per emprar-la. Podríem dir que hi sóc un narrador neutre, però vaig caracteritzat com un tennista d’època. Suggereixo l’època de Fabra, però parlo mirant a la gent i estic en el temps de l’espectador. Tota convenció és bona si serveix. Hi surto sol, amb una escala de pintor que tant pot ser la cadira d’un àrbitre de tennis, com una muntanya, perquè Fabra també va ser un gran excursionista.

M’imagín que deus ser curós amb el model lingüístic.
I tant. Hi aplicam el rigor necessari en qualsevol cas, però en aquest un pèl més. Em vaig equivocar en un “llur”, però m’ho van dir aviat i ja està corregit. M’han renyat molt poc.

Parles de la seva vida, però també de la seva obra.
Sí, hi expliquem, per exemple, com es va centrar en el català central i les batusses que per això va tenir amb Antoni Maria Alcover. No es pot parlar de Fabra sense parlar d’Alcover. S’explica que ell va treballar sol d’entrada, per què s’hi posa, d’on li ve la passió per la llengua, el clic que va fer quan escrivia aquella famosa carta als seus nebots en castellà… “I per què ho faig en castellà, si sóc català?”. I també s’hi poden veure els dubtes que va tenir, l’oposició per part dels escriptors de l’època…