Josep Ramon Ortega Fons (Portocristo, 1978) és rector de Binissalem i Consell i també el director de l’Oficina de Protecció de Menors i Persones Vulnerables de la diòcesi de Mallorca. A més fa classes de Teologia i Psicologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, al centre d’Estudis Teològics de Mallorca i a l’Institut Superior de Ciències Religioses. Especialitzat en la protecció dels menors, fa un any defensava la tesi “Iglesia en conversión. Eclesiopatías y eclesiogénesis de los abusos sexuales a menores y personas vulnerables desde la psicología, la cultura y la teología” que trobau publicada per PPC-Editorial.
Aquest estudi no només tracta científicament i de manera diferenciada el difícil tema de l’abús i la prevenció, sinó que també fa una contribució important a l’anomenada “teologia de l’abús sexual” que encara no ha estat prou desenvolupada en l’àmbit acadèmic catòlic. En ell, analitza els problemes i desafiaments més urgents relacionats amb l’abús sexual de menors per part de clergues i no clergues. “És, sens dubte, el mal més gran de l’Església catòlica de les últimes dècades” afirma Ortega que afegeix que “la cultura de l’abús s’ha de canviar dins qualsevol institució, i per això he volgut plantejar quins són els elements sistèmics i culturals que han promogut aquests abusos, que han succeït dins l’Església, però que també són extrapolables perquè és un estudi fet des d’una perspectiva transdisciplinària entre la teologia, la sociologia i la psicologia”.
“La tesi va ser inicialment idea de la meva directora, que va ser la primera que em va impulsar a investigar en la qüestió. De tot d’una li vaig dir que no, perquè trobava era un tema espinós i no m’hi volia posar” explica Ortega que afirma que ha estat un procés llarg, que va començar des de la perspectiva psicològica i posteriorment la sociològica. A partir d’aquí es varen incloure els elements teològics, per finalment poder plantejar aquesta anàlisi sistèmica final. “He xerrat amb mitja humanitat relacionada amb aquest tema, experts que podien fer les seves aportacions des de diferents branques. Sobretot, però, em bas en la gran quantitat d’informes internacionals que s’han fet sobre el tema per part de conferències episcopals. A més, també he pogut fer feina amb materials tècnics de l’OMS o Save the Children”.
El terme eclesiopatia, explica Ortega, es refereix a les patologies eclesials que ha trobat; les mancances que han fet possible que s’hagin donat aquests abusos dins l’Església. “No existeix un perfil d’abusador, però sí que trobem trets que, units, poden conformar-lo. Això fa molt més difícil l’anàlisi, però normalment sí que podem associar-ho a una manca de maduració psicoafectiva, però també pot estar associat a un trastorn límit o narcisista per exemple”. Així mateix, explica que la qüestió fonamental és la mala percepció del poder: “Qualsevol abús parteix d’una isometria, d’un desequilibri entre el poder de l’agressor i el de la víctima”. En aquest sentit, explica que el poder és un concepte filosòfic i antropològic necessari. Quan està orientat cap al bé comú és un poder que fa créixer la societat. Aquí no és així, és quan el poder es corromp. Per exemple, si un capellà, en lloc de servir al poble de Déu i a la comunitat el que fa és servir-se d’aquesta comunitat, és quan el poder es corromp. Si jo em pens que ser capellà és ser un ésser superior i que mai s’equivoca, això pot arribar a ser una font d’abusos”.
A més, Ortega no queda només en l’anàlisi i parla també en aquest treball de eclesiogènesis, és a dir, les propostes a aplicar per revertir aquestes situacions. “A partir d’aquestes mancances estructurals feim una sèrie de propostes eclesials que s’han de donar per revertir-les”. L’expert considera que en aquest sentit s’ha fet molta de feina, però que encara en queda molta per fer: “El sol fet de tenir l’Oficina de Protecció del Menor és un element positiu. Feim l’atenció i recollim denúncies, però també feim formacions. Aquest tipus de serveis haurien de ser en qualsevol Institució perquè, és ver que a l’Església hi ha hagut abusos que no s’haurien d’haver donat mai. No els hem de negar i hem d’aplicar la tolerància zero, però també hem de tenir clar que el 87% dels abusos es donen dins les famílies i altres àmbits i aquests no els contam. Jo faig feina perquè no hi hagi cap mena d’abús: ni sexual ni de consciència ni emocionals ni espirituals… N’hi ha de molts tipus.”
De fet, Ortega referència a una qüestió cultural i social estructural arreu del món. “No és un problema d’un pervertit: és un problema cultural global que òbviament també afecta l’Església. Hi ha moltíssima feina a fer”. Entre aquestes eclesiogènesis proposa, l’educació i la formació emocional i afectiva o fer feina en la inclusió de la dona en diferents àmbits de l’Església. “Estadísticament, l’abús pedòfil és només un 13 % en dones. La resta són perpetrats per homes: una inserció més gran de dones dins qualsevol entorn és un element protector davant l’abús sexual”. Així mateix, a escala teològica, a més, explica que un element clau és que “hem de tenir clar què signifiquen les figures de bisbe o capellà: són servidors del poble de Déu, no són superiors als altres”. Finalment, Ortega també fa referència al trastorn narcisista, que considera “la malaltia del nostre món actual”.
