“No hi ha res que faci més gràcia que la desgràcia”

Dissabte 21 arriba a l’Auditori de Manacor Final de Partida, una de les obres teatrals més importants escrites a mitjans de segle XX i que s’adapta bé a les preocupacions socials més actuals. A més a més, suposa el retorn als escenaris de Jordi Boixaderas (Sabadell, 1959) després de 6 anys. En parlam amb l’actor.

Foto: David Ruano

Dissabte representes ‘Final de Partida’ a l’Auditori, què veurem?
L’obra explica una situació d’una família que ha quedat protegida a un refugi després d’un cataclisme i les relacions entre els quatre integrants. És una història construïda a la manera del teatre de Samuel Beckett, és una de les tres que va escriure ell i que varen revolucionar el teatre del segle XX: Els dies bons, Tot esperant Godot i Final de Partida. En aquest cas, parla d’una situació final, d’una situació pròxima a la fi i comença dient “s’ha acabat”. Està pensada i escrita després de l’Holocaust, de la bomba atòmica i de les grans guerres. Aquest sentiment de què s’està acabant la civilització s’ha anat allargant en el temps, la història dels personatges i les seves preocupacions connecten amb la nostra civilització i amb nosaltres com a espècia humana.

És una obra escrita a mitjans de segle passat, però podria tenir relació amb l’avui…
A mi em sembla que en el moment en què es va escriure l’obra, la sensació de final de la civilització i que la idea que la cultura humana es pot acabar era una situació real com mai havia estat i des d’aquí mai ens ha abandonat. Sempre hem tingut la sensació que amb un conflicte som capaços de destruir-nos i aquesta possibilitat podria ser real per la globalització, una malaltia o una catàstrofe climàtica que ens afecta a tots.

Els personatges són peculiars…
Dels quatre personatges, tres estan immobilitzats. Els dos pares Nagg i Nell estan ficats dins uns contenidors. El patriarca és el Hamm, que està assegut a una cadira. I el Clov és l’únic que es pot moure i serveix, alimenta i organitza la vida dins el refugi. Sobre ell hi ha molta informació que no se’ns explica. Beckett fa servir la poètica d’ocultació d’informació accessòria. No sabem d’on ha sortit, pot ser un fill o un fill adoptat, però, en tot cas, funcionen com una família.

Com és interpretar a Clov?
És una víctima típica. Està sota les ordres del Hamm i es produeix la paradoxa que qui te el poder d’acció no té el poder de direcció de la família. Hamm no podria fer res sense ell perquè està immobilitzat i Clov li cobreix totes les necessitats. És una situació metafòrica que podem veure moltes vegades a la vida.

Quin paper hi juga la marginalitat? La vulnerabilitat?
Hamm podria haver estat un militar o un terratinent, però que per tots els conflictes i catàstrofes ha quedat reduït al seu refugi i no té contactes. La natura s’ha aturat, e parla que no es veu el sol i que les onades són de plom. És una persona que no havia estat marginalitzada, sinó que havia tingut molt de poder i que acollia gent que necessitava protecció. Es parla que en un moment donat Hamm rep a gent que li demanava acolliment i ells els feia fora. El tema coincideix una mica amb el cas dels refugiats climàtics i econòmics. Ja es preveu el tipus de món que hi hauria. A més, és una obra que escenifica una situació que podria ser el cervell d’una persona. Ni l’autor li dona importància ni totes les coses que el text diu que passen tenen coherència. És una situació estètica en què uns personatges tenen una relació representativa d’un estat de coses, no hi ha un factor realista. Podríem pensar que han perdut la raó, que són representacions. És una construcció. Aquest tipus de teatre que va començar a sorgir a mitjan segle XX és un teatre en què hi ha distanciament i que no es correspon amb la realitat.

Feia un grapat d’anys que no actuaves. Per què has tornat? Per què amb aquesta obra?
A aquesta obra la vàrem estrenar fa 14 anys amb un muntatge dirigit amb Rosa Novell i també hi participàvem Jordi Bosch i jo. Només havíem fet unes quatre funcions i ens havíem quedat amb les ganes de portar-ho a la gira i al gran públic. El Jordi va ser el motor d’això, ho va proposar a la productora Focus i a mi em va fer moltes ganes. Va aconseguir que la dirigís el Sergi Belbel i que la Margarida Minguillón i Jordi Banacolocha també actuessin. I a mi em va fer molta il·lusió. No sé si és per la pandèmia, per la sensació de final de cultura o estancament de l’art, no sé si pel repte que representa aquest llenguatge en què no s’explica tot, que es donen pistes sense remetre’ns a res en concret, no sé si és per una combinació de totes aquestes coses, però tenia ganes de veure com sonava aquest text avui en dia.

És una obra important per a tu. Què t’aporta ‘Final de Partida’?
Si, perquè és bastant difícil trobar una obra que ens expliqui alguna cosa avui, encara que Beckett insisteix que tot és una broma i un joc escènic. La intenció no és explicar coses importants, però parla de les nostres angúnies amb lucidesa i humor i això hauria de ser un espectacle avui en dia. Més que no tocar la tecla del drama o la tragèdia, trobo a faltar algú que expliqui les coses amb lucidesa sense fer espectacle dels éssers humans, que ja n’hi ha prou als mitjans.

Idò creus que es desmarca del teatre que podem veure de manera més habitual avui en dia?
No estic massa al corrent i em dedico a altres coses, però veig que es parla de peripècia personal, de dolor personal, de marginació personal, de falta d’oportunitats, d’injustícies dins la vida i és cert que existeix. I estic segur que no és el mitjà adequat per parlar d’això. La persona del teatre hauria de ser més festiva en el sentit de litúrgia o ritual. El teatre sempre ha de ser una celebració, una comunió entre tots els espectadors i els intèrprets i l’autor i té aquesta funció social catàrtica de celebrar alguna cosa, de fer un acte conjunt que encara que pugui parlar de temes molt greus no ha de tenir un especial interès en aquesta espècie de voluntat i convertir el dolor en un espectacle. S’ha d’intentar fugir d’això i buscar la poesia, la lucidesa, veure més enllà. Els problemes personals i socials s’han de tractar en altres àmbits i de manera no fictícia, sinó que de manera real. És preferible tractar-ho amb dades i informacions. És una manera pesada i no tan divertida, però és més madur fer-ho així. Quan les històries humanes es converteixen en ficció, es deformen perquè demanen unes certes característiques.

Tornes a Manacor…
Tornar a Mancor és una alegria. He vingut moltíssim i sempre ha estat una experiència encantadora. He vist créixer actors que en aquell moment estaven al teatre infantil i després les he vist evolucionar. Manacor és especial teatralment i és com tornar a casa, molt emocionant. Content que aquest espectacle s’hagi pogut dur a Manacor.

Voldries afegir alguna cosa més?
Encara que sigui un teatre històricament i acadèmicament molt important, encara que sigui el text d’un premi Nobel i una de les obres més importants del segle XX pel canvi de concepte que va suposar, és important que la gent vengui amb ganes de passar-ho bé. La frase més important és “no hi ha res que faci més gràcia que la desgràcia”. Ho diu amb la intenció de fer veure que la distància i la despersonalització dels problemes és una via intel·ligent de mirar-ho d’una manera positiva que pugui conduir a una certa redempció. Per tant, la gent ha de tenir clar que és per passar-ho bé, que no s’han de preocupar massa per si hi ha algun fil que queda despenjat a l’obra, que pensin que ho miren per un forat i que si no entenen el perquè no passa res. La resta de la història es pot inventar i l’esquelet continua sent el mateix. Esperem que ho facin bé i que se’n riguin de les nostres desgràcies.