skip to Main Content

No n’hi ha mai a bastament

La solitud i els problemes econòmics han estat dues de lesconseqüències directament derivades del confinament coronavíric que encetàrem el març de l’any passat i que, encara que sigui de manera parcial, hem mantengut fins a dia d’avui. Cada persona és un món, diuen. I sembla una dita totalment encertada. És per això que no tothom té la mateixa capacitat per encaixar les adversitats que la vida li posa davant. Si bé és cert que el confinament no va implicar un augment d’ingressos a la unitat de psiquiatria de l’Hospital de Manacor, també ho és que ara, quan la pandèmia ha pres un ritme sostingut en el temps i ha consolidat les seves conseqüències s’han començat a conèixer els seus efectes sobre la salut mental de les persones. Pacients fins ara no registrats a la xarxa de salut mental pública han hagut d’acudir a l’hospital.

En qualsevol cas, es fa prevaldre sempre la possibilitat de passar sense ingressar i és aquí on la xarxa pública flaqueja. A l’hospital hi ha ingressos que s’han d’allargar més del que seria desitjable precisament per la manca de recursos comunitaris que permetin la sortida d’aquests pacients en condicions òptimes d’acompanyament i de suport. Cert és que la societat civil mira d’apedaçar la situació. Estel de Llevant, una associació sense ànim de lucre, però de l’entorn privat, ha atès només aquest passat 2020 fins a 260 persones. La feina d’aqusta associació és encomiable i, alhora, només serveix per posar pegats a una mancança que hauria de sufragar el sistema de salut pública. Així mateix, és ver que la UCR compleix aquesta funció, però també d’una manera insuficient.

D’altra banda, sabem també que la manca de salut és sempre motiu de paraules xiuxiuejades, de por de l’ofensa, de temor. Quan la malaltia és greu, solem dir, sovint, “un mal dolent” o “una llarga malaltia”. La invisibilitat de les malalties mentals és tan profunda que la societat ni tan sols ha tengut esma de dedicar-los un eufemisme. I encara més, els trastorns bipolars o l’esquizofrènia semblen haver esdevengut més o menys reconegudes per la població, que oblida o dona menys importància a altres trastorns que poden ser igualment greus, com ara la depressió, que afectaria més de 600 milions de persones en el món, o el trastorn obsessiu compulsiu.

No podem permetre’ns, per tant, el luxe de no destinar tots els recursos necessaris, imprescindibles, per millorar la qualitat de vida de les persones que pateixen problemes de salut mental. Fer-ho ens convertirà en una societat mereixedora de rebre els qualificatius de moderna, avançada i, sobretot, justa.

Back To Top
Search