Joana Perelló Duran, de Ca’n Devè (Manacor, 1915-2018) va viure més de cent anys i va conservar la memòria sempre. Amb una vida tan llarga, en tenia moltes, de coses per contar. Mirau què li va dir, a en Rafel Perelló.
Per mi he vengut a mala hora, potser ara heu de sopar…
Ca!, ja soparé, no em cau de la post! (1)…
On éreu vós quan va tenir lloc el desembarcament republicà d’agost de 1936 al Port de Manacor?
En aquell temps vivíem a Ca’n Devè, que està a devers tres quilòmetres del Port, però el dia del desembarcament no hi érem, havíem vengut a romandre a Manacor perquè havíen de dir una missa de campanya en el capdamunt de l’Alameda (2). Ben dematí ens varen dir “ja són en el Port!” (la milícia republicana). Les campanes tocaven diàfora (3)…
Tornàreu a Ca’n Devè?
No. Fugírem de Manacor. Vàrem pujar damunt el carretó i ja no anàrem a Ca’n Devè. Vàrem anar a estar a l’Hostal, que és una finca que està darrere So Na Moixa, per devora Cal Civil. Hi estava un germà de mon pare. Va pujar tot Son Moro, érem quinze o setze que estàvem agombolats a l’Hostal.
Sentíeu el renou dels tirs o de les explosions de la guerra des de l’Hostal?
Sentíem bé el renou de la brega! Véiem els vaixells dels rojos que estaven davant el Port, en véiem quinze o setze, eren grossets aixímateix. El vespre vèiem la lluminària de les bombes de la banda del Port. Hi havia molts avions que feien voltes… un dia veiérem un fum i va ésser que s’havia pegat foc un paller nostre que teníem a l’era. Havíem deixat les pales i els erers (4) al caramull. Es veu que una bomba dels avions ens va cremar el paller. Un dia que collíem ametles sentírem xiular les bales per devora els peus… mon pare, cada dia anava a Ca’n Devè a arreglar els animals…
Devia ser molt arriscat anar a arreglar els animals tan a prop dels combats.
No hi havia altre remei que anar-hi. Llavors, els animals eren molt importants…
Parlem d’altres qüestions. Quan vós ereu una nina i vívieu a Ca’n Devè, treballàveu en qualque tasca agrícola?
Sí. Cada dia munyíem les cabres i jo anava a dur la llet al Port. Jo devia tenir vuit anys.
Hi anàveu tota sola?
Sí. Partia tota sola cap al Port per dins la marina. Cada dia duia la llet a l’Hotel Perelló, a Can Noi i a Ca Na “Juanita” (sic). Ma mare em deia “diga-la-hi al de Can Noi que et doni una ensaïmada”…
Ca’n Devè és a prop de cala Anguila. Hi anàveu a prendre banys amb altres infants?
Caaa! Llavors no s’usava! Només anava a cala Anguila amb mon pare quan dúiem a rentar les bísties a la mar. Llavors, a cala Anguila no hi havia cap casa, no hi havia res. Collíem fonoll marí, en menjàvem molt més que ara…
Una de les feines més feixugues de la pagesia era segar amb la falç.
Segar era el més feixuc, tot el dia acalada amb aquell bater de sol!. Cada dia anàvem a jeure amb mal d’esquena! Féiem feina de sol a sol. Quan arribàvem a les cases passàvem la corona (5), sopàvem i a jeure. Els dies que feia tanta calor apedregàvem el sol.
Com? Apedregàveu el sol?
El vaig apedregar moltes vegades ferm. Quan segàvem amb aquell soleller, deien “que hem d’apedregar el sol?” Deien “apedregarem el sol meam si s’arracona abans i acabam de segar més prest avui”. L’apedregàvem i rèiem…
En aquell temps que vivíeu a Ca’n Devè, com era la festa de Sant Antoni a Manacor?
Pensa que llavors només anàvem a peu o en carro i Manacor ens queia a la quinta forca. Nosaltres anàvem al Rafal Pudent. En el Rafal Pudent feien una carrosa o dues i cada any per les beneïdes n’hi havia uns que es disfressaven de dimonis i ballaven…al Rafal Pudent hi anàvem a missa, tenia capella. Hi feia feina molta gent, sempre tenien missatges, porquers… en aquell temps n’hi havia que anaven descalços. Me’n record d’un dia que era al Rafal Pudent. Varen dir que havien d’anar a dur llenya, i un va dir “que hi vagi el que tengui sabates”…
Cantàveu cançons de tomar ametlles?
Jo només cantava quan tocava a damunt l’era (6) però com que cantava malament, cantava petit (7)… un any, al nostre tros, vàrem arreplegar cent estòlits (8) d’ametles i dels cent n’hi havia trenta de secalls (9)…
En antics retrats de pescadors es veu que duen una barretina de color vermell. Duien barretina vermella els pescadors del Port de Manacor?
Sí. Me’n record. Els pescadors duien unes gorres vermelloses que feien una punta a dalt. La gorra feia un caragol. Al principi, el patró “Pelat” en duia una d’aquestes gorres… Nosaltres anàvem a esperar la barca per a comprar peix a la barca mateixa… els diumenges anàvem a oir missa en el Port. Anàvem a missa primera amb un carretó amb molles. A la missa primera la deien a sortida de sol. De vegades, abans d’entrar a missa ja havíem comprat el peix. A l’església del Port teníem un banquet empriu (10) que duia el nostre nom apuntat. Si féiem una mica tard i trobàvem qualcú que ens havia pres el banquet, el féiem aixecar…
Un dels oficis ambulants era el de “cordador d’olles” (11). També acudien a les cases de fora vila els cordadors d’olles?
Sí. També venien per foravila. Per adobar una greixonera, aquí on tenia el crui li posàvem blanc d’ou i calç, però primer venia el cordador d’olles a posar-li les grapes damunt. No, i els cordadors d’olles sabien bé a quina hora havien de comparéixer!
A què us referiu?
Un dia va venir un cordador d’olles a l’hora de dinar. Me recorda que noltros dinàvem de ciurons, i munpare li diu “en voleu?” I ja va estar segut a la taula. Va dir “I tant m’heu pregat!” (riu)…
No era beneit de tot!
No ho era gens…
Glossari
1. No em cau de la post. No és cosa urgent.
2. Alameda. Na Camel.la, Passeig Antoni Maura.
3. Diàfora. Toc d’alarma.
4. Erer. Garbell de quatre o cinc pams que es col.locava damunt una branca forcada o “eradora” i que s’emprava per a porgar el gra després de la batuda a l’era.
5. Passar la corona. Resar el rosari.
6. Tocar a l’era. Conduir, fer caminar les bísties damunt l’era mentre estiraven un carretó per batre els cereals o altra cosa.
7. Cantar petit. Cantar fluix, en veu baixa.
8. Estòlit. Paraula abans molt comuna a la pagesia. És una pronunciació deformada de la paraula “hectolitre”.
9. Secall. Ametlla que té el bessó sec.
10. Un banquet empriu. d’ús exclusiu.
11. Cordador d’olles. Home dedicat a l’ofici ambulant d’adobar utensilis de ceràmica cruiats i paraigües. Anunciava la seva arribada amb una crida, tot dient “Hi ha res que adobar? Cossi o ribell!. Cordador d’olles! Hi ha cap olla a cordar? Cap paraigua espenyat a adobar?”
