Imatge de Le tre Parche de Bernardo Strozzi
M’acaba d’arribar un missatge de S’Altra Música al correu electrònic. Com cada parell de mesos, ens avisa –seguint el principi de transparència– que la renovació de la nostra subscripció no s’ha efectuat correctament, que necessiten una empenta per omplir les localitats d’un dels concerts que programen o, senzillament, donant-nos les gràcies per haver atepeït Es Gremi un any més, cosa que els ha carregat un poc les piles.
Ells tenen molt clar, i anuncien sense amagar-se’n, que en un projecte com el seu no hi ha «afany ni possibilitat de lucre (sinó el contrari)». Segurament, la quantitat d’hores que inverteixen setmanalment en la revista supera el temps que pensaven que els ocuparia fa tres anys (quan varen engendrar S’Altra Música) i són cobertes i impulsades simplement per la motivació personal, el seu interès genuí en difondre les propostes artístiques de les Illes i molta de caparrudesa.
Puc intuir com deuen ser els plantejaments i les reflexions que posen sobre la taula a les reunions que programen pels diumenges a les 22 h de la nit (no tenc cap dubte que es reuneixen a aquestes hores intempestives). I ho puc sospitar perquè és el mateix que ens passa a en Toni, en Miquel, en Joan i jo a les trobades en línia de Morlanda, o amb en Josep un temps amb Tant és ara com abans. El mecanisme és compartit amb els integrants del MoboFest, segons m’han comentat en certes ocasions, o dels Xítxeros amb Empenta o de l’Assemblea Antipatriarcal de Manacor.
Tots aquests projectes sense ànim de lucre responen a la necessitat de cobrir un buit en l’engranatge social que un parell d’amics va endevinar un dia. L’incentiu de tot això sempre és immesurable al començament dels projectes mancats d’ànim de lucre. La motivació i la il·lusió per conformar i enllestir una proposta cultural d’aquest estil es manifesten tant que arriba un punt en què no pots anar a fer una cervesa amb els companys sense parlar una vegada i una altra de les mateixes coses.
Així i tot, en qualque moment del decurs del projecte, aquest primer al·licient va rebaixant. És inevitable! Tots treballam de qualque altra cosa (no ens podem dedicar a aquests projectes, que són inviables econòmicament) que ens ocupa moltes hores, i cada vegada estam més cansats després de la jornada laboral. Això se suma al desgast general, i un dia veus que donaries el que fos per poder ser amb els amics a veure aquella pel·lícula al cine i no haver d’estar a les 23 h davant l’ordinador, decidint qualque cosa com si hem de col·locar un poema al número 4 o 5 de Morlanda.
Aquests processos i mecanismes mentals van conduint lentament els projectes sense ànim de lucre cap a la mort. Hem vist finalitzar moltes propostes culturals i socials amb els anys, tot i que al principi semblessin tan fortes que s’haguessin de mantenir immutables en el temps. En qualque altra ocasió, però, s’aconsegueix mantenir en peu un projecte: gràcies a una modificació de concepte, la reinvenció, un canvi de dinàmica…, com és el cas de les propostes musicals de molts d’artistes.
En aquest punt, veig que m’ha quedat un article un poc massa pessimista. Tot i que existeixi l’obsolescència programada d’un gran percentatge dels projectes culturals o socials, per qualque cosa en continuam creant in aeternum, o com a mínim jo! Ens és impossible no endinsar-nos en una idea que ens il·lusiona i que ens lleva la son. Hi ha un moment en què el projecte creat comença a escapar de tu mateixa i es fa cada vegada més gran: ha passat a formar part del públic, dels consumidors, que se’l senten seu i propi. Aquí comprens que el mitjà que has impulsat serveix de qualque cosa, que la gent ho viu amb molta intensitat. És un sentiment tan fort que no es pot descriure en paraules i del qual ens n’hem fet addictes. Per què, sinó, continuaríem travelant amb la mateixa pedra?
