Or i bronze per a les manacorines en el Campionat d’Espanya Sub21 de vòlei platja

Parlam amb les jugadores Tonina Pont, guanyadora de l’or juntament amb Tinons Munar, i Natàlia Binimelis, medalla de bronze amb Ainoa Amoroso.

Com valorau la vostra participació, i la de les vostres parelles, en el CESA Sub 21?
T.P.: Na Tinons Munar i jo, quan érem petites, érem amigues i havíem jugat juntes, però feia molt de temps que no havíem pogut competir plegades. I des del moment que vaig saber que jugaria amb ella, en tenia moltes ganes. Vàrem tenir just una setmana per entrenar, però vàrem entrenar molt dur. Anàvem a jugar i a passar-nos-ho molt bé, perquè és el principal. S’ha notat molt que som amigues, perquè en els moments difícils ens hem ajudat mútuament.
N.B.: La nostra participació, súper bé. N’Ainoa i jo no havíem jugat mai juntes, només havíem entrenat 4 o 5 pics i ja del primer moment vàrem congeniar molt. Quant al campionat, vàrem començar amb un nivell un poc més baixet, perquè hi havia nervis, i també vàrem tenir un viatge difícil, però al final vàrem anar pujant, pujant, i ja no baixàvem. Estàvem a un nivell bastant alt.

Què ha significat, per a vosaltres, competir? Quina part de l’experiència vos atreu més?
T.P.: Ja fa un parell d’anys que estic competint al Campionat d’Espanya i ja havia fet tercera i segona altres anys, però no havia arribat a fer mai primera. En aquest campionat no hi anava amb moltes expectatives, perquè hi havia molt bones parelles i ja sabia que tots els partits a què ens enfrontaríem serien difícils, però ho vàrem saber treure. Què m’ha atret de l’experiència? Evidentment, quedar campiona, però també el suport que hem tengut en tot moment per part dels entrenadors, dels companys i fins i tot dels familiars dels altres participants.
N.B.: Per jo competir significa adrenalina, emoció i sacrifici, perquè al final la competició significa jugar molts de partits junts en molt poc temps. I aquesta sensació d’adrenalina, de voler jugar bé i guanyar… no la canviaria per res. També, a part, quan vas a competicions nacionals, l’ambient és molt sa i molt bo, i això m’agrada.

Quins són els vostres propers objectius esportius?
T.P.: El meu objectiu sempre havia estat arribar a poder ser campiona d’Espanya, i d’ara endavant, si puc tornar a aconseguir-ho, beníssim; si no, idò intentaré arribar tan enfora com pugui.
N.B.: Idò jo ara mateix estic a Tenerife, fitxada al Club Voleibol Aguere, de pista. Ara estam començant la pretemporada, que està essent bastant dura, i el meu objectiu principal és ascendir a la Superlliga 1.

Voldríeu afegir alguna cosa?
T.P.: Sí. Afegiria que no vaig poder celebrar això al 100% amb la meva família ni amb la meva companya, perquè la família era a casa i jo vaig agafar un vol des de Madrid —on es va fer es campionat— a Islàndia, i a dia d’avui encara no he pogut estar amb ells i donar-los una abraçada. Però me’n duc un record inoblidable i don gràcies per tot el suport que he tengut.
N.B.: M’agradaria contar que vaig fer tercera al campionat sènior a Fuengirola, amb n’Aina Munar. No m’ho esperava, perquè va ser tot molt ràpid. Va ser una sensació d’alegria i adrenalina brutal, i amb n’Aina també súper bé; tampoc no havíem competit juntes mai i vàrem congeniar molt. I res, la medalla de bronze és un reflex de tota la feina feta durant l’estiu.