Oriol Broggi: “Benet i Jornet és un pont entre dues generacions i dues maneres de fer teatre”

[pullquote] Oriol Broggi és un clàssic de l’escena del país i un clàssic dels escenaris manacorins. Ara, de la mà de la Sala Beckett arriba a Manacor amb La desaparició de Wendy, obra d’un altre clàssic del nostre teatre, Josep Maria Benet i Jornet.
[/pullquote]

Feis-nos primer de tot una aportació sobre el valor de la figura de Josep Maria Benet i Jornet.
És un autor per al teatre de Barcelona i del país important, tota la gent que va al teatre ho sap, i per als que fem teatre encara ho és més. És algú que recull una història i la llança i fa d’altaveu, fa molt de pont entre diferents generacions i maneres de fer. La desaparició de Wendy s’escriu el 1973 i recull una tradició i se la reinventa.

Quina és la vigència de l’obra? Quins són els girs que proposa? Perduren avui encara?
Se’m fa difícil. Tan sovint no hi penso gaire en si l’obra és vigent o no. Les obres sempre són vigents. Sempre és interessant una obra que està escrita amb ganes i explica coses. És cert que hi pot haver aspectes del llenguatge o de la parla que poden estar superats, però aquesta és la feina dels directors, de recol·locar-los, d’embolicar el paquet perquè tot això no se’t faci estrany. De vegades t’hi mires molt a modernitzar-ho, d’altres trobes que ja va bé com està, però saps que sempre pots canviar i inventar. Aquesta obra parteix d’un teatre molt costumista i no té un fil argumental clar, salta d’escena a escena, combina temps i moments, els personatges van canviant…

Podem dir que és el símbol d’aquest pont de què parlàveu…
Sí, perquè recull una època i en fa una visió nova, s’hi veuen unes ganes de dir que es fan coses noves, que les antigues poden ensenyar, que les noves volen canviar el món però que al cap i a la fi no el canvien tant com pensaven…

Hi ha el tòpic del teatre dins el teatre.
Sí, però en el moment que es va escriure l’obra no era tan tòpic. Efectivament, hi ha una companyia de teatre que vol representar el Peter Pan i veuen que s’han equivocat d’escenari, que tenen el de la Ventafocs, i comencen a fer-les totes dues alhora, i tot els surt malament. Els personatges es rebel·len i arriba un punt que no saps si són personatges o actors reals…

Hom diu que és una obra màgica. Per què?
Hi ha una sensació de procés màgic. Quan les fronteres no estan clares tot és una miqueta màgic. Això crea una il·lusió, i hi ha també una altra accepció de la paraula màgic, la de la mística, en el sentit de força poètica.