Skip to content

“Parecíamos imbéciles hablando mallorquín”

Joan Gomila

A l’estiu, a Mallorca, fa poques ganes de moure’s de ca seva. Si ha de ser per anar a sopar a part o banda, entre que la carta no està en català i el personal no té cap intenció, no ja d’adreçar-s’hi, sinó d’entendre’t, fa ganes de no anar enlloc. Per ser foraster a dins ca nostra preferesc l’exili estival, que compartesc en companyia de les bones amistats als domicilis particulars. A Catalunya un de cada cinc catalans està fart de no ser atès en català als restaurants i bars. A Mont Sant Michel han d’evacuar turistes en helicòpter. Valldemossa rep vuit-cents mil turistes per una població de dos mil habitants que, en comparació, és com si Mallorca rebés 440 milions de turistes anuals.
Tot i que encara és incipient, aquesta sensació d’oi, aquesta mirada al model turístic que ha desembarrat i que du punt de precipitar-se per un barranc comença a ser percebut arreu i són molts els mitjans de comunicació d’aquí, de l’estat i també internacionals que se’n fan ressò. Iniciatives diverses com la de Caterva han ajudat i molt a fer visible la problemàtica del primer sector econòmic de les Illes. És turismofòbia el que descric? En absolut. A qui no li agrada viatjar? És estar fart de ser extern a ca teva.
Qui ho havia de dir que el pacte als anys seixanta entre la tecnocràcia franquista i la socialdemocràcia europea, a partir de la benedicció dels Estats Units a Franco uns anys abans a canvi de bases americanes, en què es pactaren vacances pagades als europeus i, per tant, poder venir a bronzejar-se al Mediterrani hagués d’acabar d’aquesta manera. És clar que els mallorquins hi hem fet molt. Gabriel Canyelles va certificar la urbanització de l’interior, i fins i tot va fer un cementeri privat: el famoset Bon Sosec perquè els nous conqueridors hi morissin a ple. I d’episodi en episodi fins a les eleccions del maig que la ciutadania va confiar guardar la gallina dels ous d’or al pacte PP-Vox. L’endemà mateix la patronal hotelera es tirava als braços del nou govern i criticava l’anterior, que tan i tan malament els ho havia fet passar als pobres hotelers. No han criticat que ara tenim un partit d’extrema dreta, negacionista, masclista, i que vol la reducció o la desaparició de la nostra llengua. Ai els hotelers! Climent Picornell ho escrivia, i per tant ho devia saber, en un article a Última Hora fa molts anys quan el Govern Antic va perdre les eleccions. De conseller de turisme hi havia hagut en Celestí Alomar, tota una eminència en el sector. Com que les reunions amb els hotelers es devien fer en català, quan aquests foren trets del govern, a la primera reunió amb el nou govern del PP, va venir el canvi i algun hoteler va dir “parecíamos imbéciles hablando en mallorquín”. Tota una prova d’estima al territori. Rescat els versos d’Hilari de Cara al llibre Quadern dels Llombards «desitgem-los terres i doblers/més amor no els cal»
Recomanació literària amb excursió
La història provençal dels amors adolescents de Mireia i Vicent la descobresc a Sant Romieg caminant cap al sanatori de Saint Paul on Van Gogh va estar ingressat. Allà hi va trobar la pau d’esperit que necessitava per fer una de les etapes artístiques més prolífiques. Hi va pintar els camps, la sega i la pagesia provençal. A la sortida de Sant Romieg hi ha un bust, pagat per subscripció popular, dedicat al músic Gounod, l’autor de l’òpera Faust, que Llorenç Villalonga a l’obra Bearn situa don Toni i la seva escandalosa neboda Dona Xima a l’estrena, a l’Òpera de París. Al peu del bust hi ha una inscripció, uns versos de Frederic Mistral: Mireio un beu matin cantavo/Meste que Gounod que l’escoltava/A prengue sa cansoun de cor/E desempiei canton d’acord. Mireio es va traduir al francès i fou un èxit. Gounod en va fer una òpera. Mistral va gaudir de gran popularitat, i tot i que mai no es va decantar per escriure en una llengua que no fos l’occità, llengua que, per cert, havia après escoltant els pagesos que treballaven pel seu pare, va evolucionar des d’un federalisme crític amb l’estat francès a la seva plena acceptació per raons bàsicament catòliques. Moneda de canvi per un premi Nobel? Avui l’occità és parlat per manco d’un 10% de la població. Mireio en occità la coneixem per Mireia. Es tracta d’un llarg poema narratiu. Maria Antònia Salvà en va fer una traducció-versió. És esplèndida, com els versos es donen la mà i empenyen la història amb un lirisme extremadament bell. Que bons eren els poetes de l’escola mallorquina. Mireia i Vicent s’assemblen a n’Angelina Trebolina i Jaume Belluguins, els protagonistes de la gran novel·la Flor de Card de Salvador Galmés. S’hi assemblen per la història tràgica, la força del paisatge, el coneixement del món rural. Si Flor de Card és una volta sencera a les festes d’un poble, Mireia és un itinerari per la Provença, amb el curs del riu Roine per company. L’obra pràcticament neix a prop de sant Romieg, travessa tota la regió fins a acabar a la Camarga al poble de Les Santes Maries de la Mar on conta la tradició, en el que seria avui una pastera, hi van desembarcar, expulsades de Judea, Maria Salomé, Maria Jocobé i Maria Magdalena i la serventa gitana Sara. Si duien els papers en regla, no ho he aclarit.
Back To Top
Search