skip to Main Content
Patria I Religió (III). La Idea D’Europa

Patria i religió (III). La idea d’Europa

A partir d’aquest article vull proposar-vos d’analitzar els pressupòsits històrics que fan que la religió intervengui en la identitat cultural amb un especial accent nacionalista. La teoria proposada és de collita meva i, mancada de universalisme per desconeixement, no abarca més enllà de la cultura europea o el seu imperialisme.

Amb la oficialització de la religió cristiana, el cristianisme perdé el seu caràcter profètic i evangèlic i s’anà transformant amb un “sistema civilitzacional”. A partir de llavors, la religió cristiana, per efecte d’osmosis cultural, assimilarà les grans conquestes de la civilització romana, i una vegada enfonsat l’Imperi Romà l’expansió dels regnes, hereus d’aquest, fixaran per igual la romanitat i la cristiandat. Mentre el cristianisme retrocedirà en la riba Sud de la Mediterrànea per efecte de l’expansió de l’Islam, creixerà cap al Nord, assimilant els pobles definits com a bàrbars. A partir de llavors, la unitat civilitzacional abans gestada entorn de la mar Mediterrània, passarà a quedar definida més o manco dins el que actualment coneixem com Europa. D’aquí la relació entre Europa i cristianisme. Tant és així que molts dels pobles al nord del desaparegut Imperi Romà consideren la data de naixement de la seva nació el moment en que es donà el primer baptisme d’entre els seus reis (el fet és obvi, donat que abans de la romanitat-cristiandat no hi havia alfabet, ni documents, ni història escrita). Els cristians heretaran dels romans la idea de superioritat envers els bàrbars. És aquí on trobam el primer pressupòsit:
1a-Quan un grup ètnico-cultural és l’encarregat de la romanització-evangelització d’altres pobles encara no-cristians en el sí d’Europa (de igual manera en que “romanitat” s’assimila a “cristiandat”, per exclusió de l’altre, el “bàrbar” quedarà assimilat a l’“infidel”): fou el cas del poble germànic, a través del Sacre Imperi Romà, envers els eslaus occidentals, els bàltics, els hongaresos; o els suecs envers els finlandesos i els samis (lapons); o els bizantins (grecs) envers els pobles eslaus dels Balcans. La idea de superioritat religiosa va unida a la idea de superioritat cultural, en el que podríem parlar de procés de “romanització” (alfabetització, creació còdex legislatius, fundació de ciutats, moneda, implantació d’una estructura administrativa i burocràtica, etc.).

Ho diu l’emperador Zenó (431) a Ciril de Jerusalem
Sàpigues que l’Església i l’Estat són una mateixa cosa i que, d’acord amb el nostre mandat i amb la divina Providència, s’uniran cada cop més….Nós no permetrem mai que l’Església i l’Estat siguin posats en discòrdia.

El cas d’Alemanya
Carlemany fou el bastió cristià contra els bàrbars alemanys, però ràpidament, amb la conversió d’aquests i amb la seva incorporació a la “romanitat” li agafaren el relleu la dinastia dels Otons (ss. IX-XI); posteriorment seran els cavallers teutons (ss. XIII-XV) els qui, lluitant contra els pobles bàltics encara no cristianitzats, abanderaran la lluita contra el paganisme oriental i eslau, amb una tasca de “romanització”, fixació de població d’origen alemany i fundació de ciutats. A diferència de l’espanyol, el romanticisme alemany laïcitzarà o, millor dit, paganitzarà les antigues lluites d’expansionisme cristià, embolcallant antics mites de cavalleria cristiana d’una aureola d’origen escandinau-germànic (neo-paganisme germànic), potser amb la idea de substituir la prestigiosa mitologia greco-llatina per una altre de caràcter nòrdic, més autòctona i nacional: un dels artífex més eficients fou el músic Wagner. El nazisme culminà aqueix procés ideològic de crear un referent de conquesta espiritual no cristiana (Hitler sentia repugnància pel cristianisme, Crist desapareix de la literatura nazi; es manté Déu, però d’una manera vagament difusa i no confessional, vinculat a la idea de la raça alemanya com a gran difusora de la civilització).

Miquel Àngel Cabrer

Back To Top
×Close search
Search