skip to Main Content
Patria I Religió (IV). Els Pobles Oprimits

Patria i religió (IV). Els pobles oprimits

El segon supòsit és el de pobles oprimits per altres de religió diferent, per la qual cosa, el caràcter religiós diferenciat respecte al “dominador” passa a ser un element més de la identitat nacional.

En cap cas tampoc podríem incloure aquí a Espanya, potència, a pesar de la decadència òbvia a partir del s XVII, en tot cas sempre triomfant i independent (a excepció del breu període 1808-14). Incloc aquí a pobles sense sobirania nacional, on a més d’altres elements diferenciats, la religió n’és un més respecte el país dominador. Proposo tres exemples, però certament n’hi ha molts altres, especialment a Europa Oriental, i més concretament abans de la caiguda dels imperis Austríac i Otomà.
Els romanesos, ortodoxos, estigueren, durant llargs segles sotmesos, per una part (el centre i nord, amb Transilvania i Bucovina), a l’Imperi austríac, terratinents aristòcrates hongaresos, i ciutats menestrals i mercantils alamanes, tots ells catòlics; mentre el Sud (Valàquia) estava dominat per l’Imperi Otomà, amb uns terratinents i una administració musulmans: els romanesos tenien la doble condició de diferència religiosa i cultural, i inferioritat social (en gran part pagesos no propietaris o petits propietaris).
El cas irlandès és el que ens és més proper a nivell cronològic: la idea de superioritat (registrada per abundant literatura supremacista dels anglesos sobre els irlandesos) és anterior a la diferència religiosa: ja en el s XIII el domini anglés anava relacionat amb la fundació de monestirs i en una incipient vida urbana (la potent tradició monacal dels irlandesos anterior a l’any 1000 ja s’havia esvaït). La clara persecució religiosa a partir de la reforma anglicana i especialment a partir de Cromwell enfondí els motius d’exclusió i d’odi identitari que han durat fins fa poc. Rovira i Virgili, ja a principis del s XX qüestionava el caràcter religiós de la emancipació irlandesa, i aporta dades convincents del moviment independentista entre irlandesos protestants i socialistes (i de la falta d’ajut del papat i l’alt clero, més procliu a mostrar-se submís a la poderosa diplomàcia britànica que a la població catòlica, almanco fins a la Independència). Certament, a rel de la independència l’església catòlica augmentà de prestigi, amb efectes realment negatius donada la seva capacitat de control social, fins fa poc; pitjor és el cas de la Polònia actual, amb un catolicisme dominant i aliat de l’ultradreta. Altra cop Polònia obeeix a un model semblant: desaparegué (s. XVIII- 1918) absorbit per la Rússia ortodoxa, la Prússia luterana, i la Àustria catòlica (aqueixa darrera la més tolerant de les tres, no exactament per causa de identitat religiosa). Inicialment un país tolerant a nivell religiós ja des de l’edat Mitjana, per contra, en aquests últims segles, ha anat convertint el catolicisme en una qüestió de identitat nacional. Lamentablement no tenc espai per comentar els interessants casos dels països de la vorera bàltica (Finlàndia, Lituània, Letònia i Estònia afortunadament independents) baix la tirania russa.

La diferenciació semàntica entre irlandesos catòlics i protestants, utilitzada pel periodisme polític actual, no s’ha de interpretar tant com a definidora de la confessionalitat religiosa dels dos grups (diluïts en gran part en el laïcisme), com a la mancança d’altres equivalències culturals amb nomenclatura clara que els defineixin amb precisió (jo preferiria la distinció política entre “unionistes” i “republicans”)

Miquel Àngel Cabrer

El cas del messianisme polonès
Alguns poetes polonesos del Romanticisme crearen la imatge de la Polònia abatuda i sacrificada, que donà lloc al que acabà anomenant-se “messianisme polonès”. Aquesta teoria predica la idea de que en la Història de Polònia es repeteix simbòlicament la vida de Crist: la víctima innocent, martiri, mort, la redempció i la resurrecció. Crist a la creu es compara amb la Polònia assassinada pel repartiment al s XVIII entre les potències (Prússia, Rússia i Àustria); el martiri són els aixecaments fracassats, reprimits brutalment amb sang. El sacrifici és la garantia de la Redempció, i ella redimirà la resta de nacions. Adam Mickiewicz (1798-1855) diu en boca d’un dels seus personatges “Polònia és el Crist de les Nacions”.

 

Back To Top
×Close search
Search