skip to Main Content

“La bomba ens va pegar tan arran que quedàrem plens de pólvora i terra”

Margalida Llinàs Vives, de la Clova Petita, (Son Carrió, 1923) recorda com si fos ara el desembarcament de les milícies republicanes l’agost del 1936. No hi va perdre la vida “perquè no devia tocar”, diu ella mateixa…

Vós teníeu tretze anys quan va tenir lloc el desembarcament de la milícia republicana a sa Coma, el 16 d’agost de 1936. Recordau on éereu aquest dia?
I bé que me’n record. Nosaltres vivíem a fora vila. Anàvem de rodolons, dos anys llogats aquí, dos anys a una altra finca, fins que acabàrem la caseta nostra de Ca n’Amer (propera a Son Carrió). Aquest dia havíem d’anar a Son Carrió per agafar el tren per anar al metge, a Manacor. Teníem bona colcadura amb el tren. Enganxàrem el carro. deixàrem les nines a la casa. Quan érem per devora la fàbrica de pedra topàrem la mare del capellà d’aquell temps, don Martí Papalló, que era a cercar un paner de figues. Aquella dona ens va dir “quina la feis?”. I li deim: “Volíem anar a Manacor amb el tren”. Aquesta dona ens diu “si anau enfora, vius! Avui hi ha d’haver un desembarc, si sentiu les campanes de l’església que toquen alarma, fugiu de cop, arraconau-vos, amagau-vos per dins coves”. Ma mare diu: “I ara què diu aquesta dona d’un desembarc? Què és això? Jo no ho entenc”.

És a dir, vosaltres no sospitàveu res.
Noo! No sabíem res de res. Nosaltres, ni pena de la vida! Mon pare no era casiner i no sabia que es movia cosa.

Seguíreu cap al tren?
Sí. Seguim per envant. Arribam a Son Carrió. Ah fotre! Quan vàrem haver passat ca les monges, just suaixí sentim les campanes, “delenc, delenc!”. Ens giram a darrere i vèiem tothom que fugia escopetejat, anaven cap a les coves.

I vosaltres també anàreu a amagar-vos?
Tornàrem arrere, anàrem a cercar les nines. Al cap d’una estona, un estol d’avions ja enrevoltava. Quan arribam a ca nostra, les nines jugaven amb unes fulles que tiraven els avions. Les nines diuen: “Vèiem els homes de dins els avions!”. Anàrem a la cova Figuera, dins na Gatera, però com que hi tiraven animals morts, ens va envestir una pudorada que no tenia consol! Vàrem dir: “Au, au, au, tornarem a ca nostra i que sia lo que déu vulgui”. I quan arribàrem a ca nostra, animals! I què fan aquests vaixells a sa Coma? N’està ple!

Vol dir véreu el desembarcament de sa Coma!
Sí, sí, ho tenc ben fresc (dins la memòria). Com que ho vegi! Vèiem els homes que els duien amb unes barquetes a la vorera. Botaven devora la caseta d’en Moix. Vèiem molts de caparriiins! Mon pare diu: “Uep!, i aquests homes fan estrucció” (sic).

I què féreu, llavors?
Atura’t un poc. Quan érem a ca nostra, just suaixí compareix un home que no s’aguantava dret. Mon pare el va escometre, li diu: “Què ha estat, mestre?”. Va dir: “Tenc una fam que m’alça, he estat tres dies amagat darrere un paller, fora menjar”. Era com nosaltres, xerrava mallorquí. Aquell home va dir: “Tenc una setada”. Tenia el canyó sec (1) i el menjar no li passava. Es va beure mig poal. Ma mare diu: “Faré un trempó, que és més mengívol”. Dinàrem plegats. Els avions passaven seguit-seguit. Aquell home, quan passava un avió s’amagava tot d’una. Aquell home no es fiava, tenc ànsia que no el cercassinNosalters, de baix vèiem els homesque menaven els avions. Quan vàrem haver menjat, aquell home diu: “Per on he de prendre per anar a Son Carrió?”. Mon pare li va donar camí (2): “Heu de prendre aquesta drecera”. Esn diu: “Vosaltres us n’heu d’anar d’aquí, no aneu de collonades! Estau en perill!”

Seguíreu el seu consell?
Sí. El dimecres dematí anàrem a amagar-nos davall un pontet de les vies del tren. Ja hi va haver veïnats, estàvem espessos com a pegellides davall el pontet, alllà, tothom embarriolat…

Sentíeu els tirs de la batalla?
I bé! Què vol dir! El dijous sentírem els nacionals que passaven per damunt el pontet i donaven fusell, aquest dia hi va haver molts de tirs, es donaven branca, pim-pam pim-pena tot el temps. Sentíem xiular les bales, qualque bala pegava pel paladar del pont. Tothom estava regirat, aquest dia va ser gros, es barallaven fort. Hi havia una doneta molt vella que no sabia qu“e passava, era Mac, de malnom, aquesta dona. Deia: “I encara no ha vengut en Francesc meu a cercar raïms?, Jesús, bonjesuset, així mateix es torba molt a venir, aquest home meu”…

Dúieu menjar?
No, aquí vàrem fer una becada forta (3). Teníem molta fam, no havíem tastat res. L’horabaixa, mon pare i en Guillem de Son Violí, que era un bergantellot, diuen: “Au, anem a cercar un meló i hortalissai farem un trempó”. Partim. Varen passar uns soldats dels nacionals per devora nosaltres i un major dels nacionals pega crit a mon pare i a en Guillem. Diu: “Aturau-vos!”. Mon pare diu: “Què hi ha res de nouo?”. El major els va pegar copets damunt la cofa del capell de palmes. En Guillem diu: “No tenim polls”. El major diu: “No són polls, el que cercam, n’hi ha que s’hi amaguen les armes, davall el capell”.

El major us va deixar continuar el vostre camí?
Sí. Anàrem a les cases de Ca’n Tito, i allà férem un trempó. Amb això, una bomba va pegar ben devora nosaltres, “buuum!”. Allò fa fotre una castanya! La bomba va alçar un polseguer. Mira si ens va pegar arran que quedàrem plens de pólvora i terra. Ara pensa si ens arriba a ferir! No ens va matar perquè no ens devia tocar. Tots tenim la plana escrita (4). Me’n record que una “llovissera” (la planta herballuïsa) va quedar amb l’arrel per amunt. Fugírem com un llamp, tothom va espargir (5), cadascú va prendre pel seu vent. Jo me’n vaig anar amb una altra gent. Ma mare em cercava, devers les deu del vespre em va trobar, vàrem dormir dins la soterràniade Ca’n Rafel Calistro. Passàvem el rosari, i passàvem avemaries, “Déu vos salve Maria, plena de gràcia, beneïda sou vós entre totes les dones…”. I venga a resar, i venga a dir parenostres, i tothom ben regirat que estava, eh!

L’endemà què va passar?
L’endemà va passar un camió dels nacionals i ens dugueren a Sant Llorenç. Estiguérem vuit dies a una caseta de figueroler, molt estrets. Els de l’Ajuntament ens duien menjar.

Supòs que quan la milícia republicana abandonà mallorca, tornàreu a ca vostra…
Sí. Vàrem trobar la casa tota despullada (6), tot girat damunt davall. Només varen deixar quatre plats de soldat i quatre culleres. Ens faltaven cadires, taules i de tot, però pots posar messions que això no foren els rojos. Per qu“e havien de mester mobles? Els rojos se’n dugueren menjar, roba, joies, doblers. Es veu que amb aquell trull n’hi va haver que aprofitaren per entrar a les cases, a més d’un li feren casa santa (7). Ara sortiré a un altre tancat (8). Quan els rojos partiren, vaig entrar dins l’església de Son Carrió. El cavall de Sant Jaume duia una corda embolicada, es veu que el varen estirar amb la corda. Tots els sants per en terra… tot girat.

Deguéreu passar molta por, aquells dies.
Però molta! Deu faci que no ho tornem veure…

Glossari

1. El canyó: la part interior del coll.
2. Donar camí: indicar un camí a algú.
3. Fer una becada: cometre un error per distracció.
4. Tots tenim la plana escrita: tots els actes de la nostra vida estan “escrits”, en el sentit de predeterminats.
5. Tothom va espargir: tothom es va separar.
6. La casa despullada: exempta de mobles, parament, adreços…
7. Fer casa santa: robar a una casa.
8. Ara sortiré a un altre tancat: frase emprada pel qui parla per anunciar a altri que canviarà de tema.

Back To Top
×Close search
Search