skip to Main Content

Enrere, com els crancs

Sebastià Vidal – Joan

El mes de novembre del 1346 el batlle de Felanitx va fer una crida on manava que ningú «gos entrar ne metre bestiar ne pasturar ne caçar ocells o bèsties o entrar per raó de caçar en les pastures, boscs, deveses, terres, horts e altres possessions que són en les faldes en entorn del castell de Santueri», la sanció per als que no en fessin cas era de 60 sous, podem assegurar que si qualcú ho feia i l’hi trobaven en quedava ben escalivat.
Quan jo era jovençà, i d’això fa estona, al castell de Santueri hi niaven falcons, xorics i corbs. Els espadats del castell conformaven un lloc ideal per no ser-hi molestats i atalaiar les possibles amenaces per a la cria. Així i tot hi havia gent que bravejava d’haver agafat corpetons, enfilant-se per aquells serrats, amb la idea de tenir-los a ca seva i ensenyar-los, deien que aprenien a xerrar i tornaven ximples.
En aquella època la visió dels rapinyaires o dels ocells necròfags era extraordinàriament negativa. A molts de llocs es recompensava la seva captura, així com la d’allò que s’anomenava despectivament salvatgina, o sigui marts, genetes, moixos salvatges. Amb poques paraules tot allò que pogués suposar un competidor per als caçadors, amos i senyors de la garriga.
Curiosament, quan començà a minvar la «salvatgina» i en alguns llocs a desaparèixer, es produí un canvi de paradigma. La natura i els animals que hi habitaven no tan sols era patrimoni dels caçadors i dels propietaris, sinó que es començà a estendre la perillosa idea que constituïa un patrimoni col·lectiu, fins i tot que calia establir mesures per conservar-lo.
Record un taxidermista felanitxer, en Serral, que arribà a convertir-se en un estudiós dels animals que es dedicava a embalsamar. Fins i tot publicà qualque article sobre les captures que havien arribat a les seves mans, en revistes científiques. S’havia avançat al seu temps, però no tothom el seguia, especialment els seus clients. Dissortadament, la informació d’en Serral es produïa perquè l’animal havia estat abatut amb perdigons, llavors de plom.
Un ocell emblemàtic per a la protecció del patrimoni natural fou el voltor, Aegypius monachus, també anomenat voltor negre, sobretot ara que competeix amb altres voltors damunt les muntanyes de la nostra illa. Es passà del llindar de l’extinció, a la presa de consciència bastant majoritària sobre la necessitat de conservar l’espècie en el seu element natural, bàsicament la serra de Tramuntana, però també les muntanyes del nord de Quíbia. Amb els anys i la implicació d’entitats com el GOB, fins i tot la col·laboració del que aleshores s’anomenava ICONA, així com d’altres entitats proteccionistes i particulars altruistes, la situació canvià de dalt abaix, i actualment «exportam» polls de voltor negre a altres llocs quan hom considera que la població ho pot assumir.
Molts de caçadors i garriguers es convenceren que els depredadors no eren gens nocius per a la caça, ans al contrari. Els programes de divulgació sobre el medi boscà i la garriga es cansaren d’entrevistar antics garriguers penedits de l’enverinament o matança de la salvatgina. Curiosa noció, tanmateix, la de posseir els animals salvatges. Si una tórtora que cria dins la pleta de ca nostra, traspassa la partió del vedat de veïnat, immediatament es converteix en patrimoni dels caçadors que el tenen llogat i poden donar-li tants de trons com considerin oportú. Difícil d’entendre aquest sentit de la propietat!
En aquests dies de pandèmia, quan tanta gent ha redescobert el plaer de passejar-se per dins mates i clapers, podem contemplar xorics, milanes, àligues, voltors solcant el cel de Mallorca. No tothom està content, resulta que hi ha caçadors, joves en la seva majoria, passats per les aules de primària i secundària on se’ls havia d’inculcar el respecte per la resta d’animals que habiten el planeta, que consideren que ja n’hi ha «massa» de rapinyaires i que els fan molt de mal, a ells als propietaris per dret diví de les espècies anomenades «cinegètiques» o sigui susceptible de ser liquidades. Què hem fet malament?

Back To Top
×Close search
Search