skip to Main Content

Quan els poders de l’estat jutgen el cop o la intervenció

“Una nit fosca i plujanera/…. I en la tenebra / Sola i perduda / entre perills / i tecnocràcia / camina esvelta / plena de gràcia / una donzella: / la Democràcia / Què serà d’ella? / Com podrà vèncer / tants de paranys? / Tan mal oratge?
Una de por. Ovidi Montllor

Pep Barrull

No sé si a vegades hem reculat tant que som més a prop del s. XIX que no al moment que ens ha tocat viure. Un segle, el XIX, en què era tan habitual que l’exèrcit intervingués amb pronunciaments, cuartelazos, cops d’estat, o que els reis anul·lassin constitucions i beneïssin els cops militars. O als inicis de la transició on cada dia berenàvem amb renou de sabres i cops d’estat. A vegades crec que formar part de la Unió Europea o l’OTAN és la nostra assegurança de democràcia.
Certament tenim una dreta, el PP, més propera a l’extrema dreta amb qui governa a certs territoris, que es creu propietari del poder i que no accepta la derrota a les urnes, que s’atorga el dret moral a determinar quan un govern és legítim o no ho és i practica la política de l’enderroc (s’assembla molt a Donald Trump) o l’aniquilació del contrari. Aquestes actituds són més perilloses que la dinamita perquè posen en dubte la “democràcia”. El catastrofisme no condueix a res, i sempre va acompanyat de la temptació d’aplaudir les proclames insultants d’aquells que es creuen dipositaris del poder. Es pot qualificar el contrari, faltaria més, però, no tot s’hi val. No es pot jugar ni ser condescendent amb proclames que ens voldrien tornar a temps passats. Em referesc a les cartes que militars jubilats han enviat al Cap de l’Estat posant en qüestió el sistema democràtic (Pablo Casado va tardar una setmana a desautoritzar-les, els posicionaments a favor de la presidenta de Madrid o l’alcalde de la mateixa ciutat).
Enmig d’aquest fangar, en què alguns han convertit la política, i que sense mesura utilitzen qualificatius i expressions no tolerables perquè són simplement “mentides”, la dreta s’hi troba còmoda. Qui no recorda allò d'”en ausencia de violencia se puede hablar de todo”, o la manipulació del llenguatge, quan Aznar negocia amb ETA afirma que “negocia con el movimiento de liberación nacional”. I ara la dreta explota perquè EH Bildu aprovarà els pressupostos generals, i acusa el govern de pactar amb filoetarres, o etarres, o és un pressupost “manchado de sangre”. Quedi clar, ETA no existeix, es va dissoldre, EH Bildu ha condemnat el terrorisme. No es pot ser tan miserables per mentir i enganyar la ciutadania. Pacten i acorden partits democràtics, punt. VOX és democràtic? EH Bildu i ERC defensen la independència de llurs territoris, i això és ben legítim si no hi ha violència. És evident que el PP i VOX, i en algun moment Cs han intentat fer caure el govern, un govern legítim i sorgit de les urnes. El PP té clar que un govern amb pressupostos és un govern estable, que pot perdurar i això els condemna a una llarga oposició. D’aquí venen els nervis? Per això calia dur als límits del tolerable l’oposició al govern.
Per cert, encara avui el Cap de l’Estat i Rei, no ha obert la boca respecte al pronunciament de certs militars que l’hi exigien un canvi de rumb. Felip VI, també cap de tots els exèrcits, tenia i té l’obligació constitucional de defensar l’ordenament i no tolerar el qüestionament del sistema democràtic, ni els resultats electorals, ni la legitimitat del govern, ni permetre (encara que sigui en un xat) que es cridi a “afusellar a 26 milions d’espanyols fills de puta”. Serà que el Rei comparteix les idees d’aquests militars? Si no és així, per què calla? Molts analistes deixen clar que els posicionaments polítics del Cap de l’Estat i Rei són propers a l’extrema dreta. No és admissible aquest silenci ni la falta de crítica als posicionaments expressats.
I en tot aquest tripijoc no hi podia faltar el poder judicial. Més concretament el Tribunal Suprem, i el jutge Manuel Marchena. Fa uns anys l’Audiència Nacional va jutjar Otegui i altres, amb condemnes de més de 6 anys de presó, que a més compliren completament. Otegui va dur al Tribunal Europeu dels Drets Humans el seu cas perquè considerà que no va tenir un judici just, i el Tribunal li donà la raó, anul·lant la sentència. I ara el Suprem ha decidit tornar a jutjar-lo. A més de ser un desbarat (així ho diuen els experts en lleis). En definitiva es tracta que Otegui torni a ser al banc dels acusats, amb portades d’escarni i facilitant les acusacions diàries de què el govern pacta amb Otegui, o sigui amb un etarra. El Suprem prepara el terreny al PP.
Per vomitar.

Back To Top
×Close search
Search