“Quan les bales me passaven arran del cap sentia ‘sup!’”

Vós participareu als combats de la guerra civil a la Península Ibèrica amb el ban nacional. La vostra missió era extremadament perillosa…
Vaig estar un any en el front de guerra i sempre vaig fer d’enllaç, jo tenia denou anys. A les batalles de La Estación del Zújar, a Monterrubio de la Serena (Extremadura), el comandant estava a segona o tercera línia i mirava com anava la batalla amb uns binoculars. Per comunicar-se amb els soldats que estaven a primera línia de guerra, em donava uns paperets escrits que eran les ordres per als soldats. Jo havia de córrer com un llamp fins a la primera linía per donar els paperets als soldats que estaven dins les trinxeres. Si hi havia una emboscada i jo queia en mans de l’enemic, tenia les ordres de menjar-me els paperets immediatament…

Supòs que l’enemic us disparava quan corríeu cap a la trinxera.
És clar. Era molt exposat fer d’enllaç, tot el temps que corries te donaven foc, et disparaven d’enfora, les bales venien escampades i les senties que brunien. Quan les bales me passaven arran del cap sentia “sup!”, i si sentia “siiiiiu!” sabia que la bala m’havia passat una micona més enfora. Ara figura’t si era exposat!…

Vos va ferir cap bala?
No. Vaig dur un excés de sort, però moltes vegades els projectils me queien a sis o set metres davant, però si els contraris ens disparaven amb l’artilleria tanmateix no podíem fer res i tot d’una m’havia de tirar en terra i posar-me un bastonet dins la boca.

Per què us posaveu un bastonet dins la boca?
Per no tenir-la copada de tot i no mossegar-me la llengua. Quan estava ajagut en terra i el projectil pegava per devora, fotia una bleda que la terra i tot tremolava i com que estaves ajagut, el teu cos sentia el cop del projectil i te pegava un mal de panxa i un mal estar molt gros que era terrible i de vegades hi havia soldats que “arrocaven” i tot. Heu de pensar que els projectils que ens tirava l’artilleria enemiga feien un pam de diàmetre per dos pams i mig de llarg, feien un clot d’un parell de pams….

També anaveu a les trinxeres a la nit?
No, només de dia. Els qui feien missions de nit eren uns que les deien els “escuches” (sic). Els “escuches” eren soldats que quan venia la fosca sortien de la trinxera i caminaven d’amagatons cap allà on estava emplaçat l’enemic; vetlaven l’enemic i escoltaven si s’acostava. Si s’acostava li tiraven una bomba de mà i fugien. Aquests es rellevaven cada dues hores…

És cert que en ocasions s’interrompia la batalla per efectuar intercanvi de tabac, aliments o altres productes amb l’enemic?
Això és ben cert. Nosaltres teníem molt de tabac i qualque pic, si ens faltava paper de fumar xerràvem amb l’enemic entre trinxeres. Féiem una treva, féiem téntol per canviar tabac per paper de fumar. Debaixaven un de cada trinxera, un nacional i un republicà, sense “Mauser”, ni bombes de mà ni cap armament. Es trobaven al mig, feien el canvi i xerraven una estoneta, “que te diuen?, d’on ets?”…

Veiéreu soldats que desertaren?
Sí. Ara te’n contaré una. Els soldats féiem una mica de barraca de branques a segona línia i dormíem dins aquestes barraques. Idò una vegada el nostre bàndol i el bàndol dels republicans vàrem fer una treva perquè la batalla estava per devora uns sestadors que tenien uralita. Els dos bàndols s’havien de repartir planxes d’uralita per posar damunt les barraques, per tenir més cobri (sic). Varen davallar sis contraris amb un sergent i en representació dels nostres hi va anar un caporal. Quan negociaven l’uralita, els soldats i el sergent republicans varen passar al nostre bàndol…

Tenieu llits dins aquestes barraques?
Llits?, pots pensar!, ni matalassos teníem. Féiem un jaç amb herbes, palla o el que trobàvem, féiem una bona gruixa per jeure més blans. Qualque vespre els polls ens menjaven vius…encara que anassis de descans, d’un moment a l’altre podien començar el tirs i tot canviava de verd en blau amb un no-res…

De quina manera portaven menjar als soldats que estaven dins les trinxeres?
Amb un mul que duia unes beaces. Anaven amb el mul a les trinxeres per dins els reguerons. Llavors menjàvem molt de cuinat, molts de ciurons…

Quins varen ser els atacs més virulents de l’enemic?
Els pitjors dies eren quan els tancs dels contraris ens envestien fort i arribaven quasi quasi a la trinxera nostra. Aquí feia feredat. Nosaltres els várem vèncer amb bombes de mà i morters però qualque dia ho passàrem ben estret. Una vegada, en un atac de tancs teníem darrere nosaltres uns alemanys que varen dur un canó antitancs per provar-lo. Tiraren a un tanc i va quedar tot escarromiat. Només vengueren per provar aquest canó i se’n tornaren. També vengueren unes companyies d’italians a donar suports als nacionals, però eren molt covards, tot d’una que la cosa s’embrutava feien anques enrere…

Supòs que les cartes que els soldats enviaven als familiars estaven censurades…
Sí. L’encarregat de llegir les cartes era el mateix carter. No podien sortir si no duien el segell de la censura militar… les cartes dels peninsulars eren molt curtes, posaven: “Padre, madre: me encuentro bien. Me podéis enviar tal cosa”, i ja està, i en canvi els mallorquins feien les cartes llarguíssimes, que si això, que si allò, que si els cosins, que si els germans, que si les finques, que si en Fulano… Les cartes feien via a arribar perquè ja hi havia correu d’avions i també duien cartes uns vaixells italians que feien la volta Sicília-Palma-Sevilla…

Podíeu escriure sobre la guerra en les cartes que enviàveu als familiars de Mallorca?
No! Estava prohibidíssim!, això era el més delicat. Teníem privat de tot donar informació de la guerra. No podíem dir allà on estàvem, ni si havíem tengut un atac, ni si hi havia hagut morts, què t’he de dir?, res de res…

Els vostres familiars podien enviar-vos aliments o doblers?
Sí, però de doblers no n’havíem de mester. Ah! els soldats guanyàvem dos reals cada dia. A Mallorca donaven permís per enviar uns caixonets que no podien passar de dos quilos, folrats d’arpillera de sac. Els familiars anaven a correus i havien de mostrar el caixonet a la guàrdia civil. De vegades m’enviaven un bocí de sobrassada o un poc de xocolata. També m’enviaven roba de davall per no patir fred…

Quan va acabar la guerra, tornàreu a Mallorca?
De tot d’una, no. Vaig fer set anys de servei militar i els darrers quatre anys els vaig fer a Palma, a sanitat, que estava al lliceu Ripoll. Vaig estar d’assistent perquè els oficials s’estimaven més que els assistents fossin gent pagesa.

Per què volien gent de la pagesia com a assistents?
Perquè quan va acabar la guerra faltava menjar i si l’assistent era de pares pagesos, quan tornava de permís sempre duia a l’oficial un present, un paneret d’ous, hortalissa, figues seques…us he de dir una cosa. Jo vaig néixer dins una finca de Manacor però som felanitxer. Hi hauria cap emperò per a posar a l’entrevista “Tomeu de son Figuera, un felanitxer de cent anys que viu a Porto Cristo”?

No hi ha cap emperò ni un, l’amo en Tomeu, que vol dir!..