Skip to content

“Quan vaig estar a Santa Ponça érem més de cent homes que hi fèiem feina i no hi havia hotels ni un sant déu”

Pere Galmés Riera, Moliner (Sant Llorenç, 1923) és un home que ha viscut cent anys i que té memòria per a moltes de coses. Mirau què conta dels anys de la guerra i de la manera que tenien de viure els mallorquins d’un temps.

Què recordau de la guerra de 1936?
Jo estava llogat de porqueret a Son Barba. De la carrera de les cases de Son Barba vérem un ennigulat de pols que s’alçava dins el pla de Santa Cirga. De la bleda que arriaven els barcos dels rojos que estaven en el Port de Manacor, les bombes pegaven dins el pla de Santa Cirga, això vist meu! Mira si hi tiraven enfora!. Llavors varen venir dues o tres avionetes que enrevoltaven. A Son Barba va venir un gentada que fugia…

Més o manco, quantes persones que fugien de la guerra vengueren a Son Barba?
Varen comparèixer devers cent persones pel cap prim (com a mínim). De Son Manxo vengueren tots. Varen dir “Els rojos!” Tothom duia un bon pet (regiró), deien “ens matarán a tots, estam arreglats!” Tothom tremolava, la por ens menjava… una “codrilleta” de Sant Llorenç va anar a aturar els peus als rojos. En Jaume “Migollo”, aquest hi va anar, com que el vegi!…quan els rojos arribaren a Son Carrió, jo era a guardar els porcs. Quan vaig haver arraconat els porcs no vaig trobar ningú a les cases, saps que me va venir de nou!

Quan véreu que no hi havia ningú a les cases, quina va ésser la vostra reacció?.
Em vaig fotre a plorar, plora qui plora, més regirat que un cuc, “I ara què faig, i ara què no faig?” Li vaig acopar i quan era per devers el Pa de Nadal vaig topar quatre homes de ses Toltes. Quan em veren amb aquells plors, em cridaren, “què tens, al·lotet?, com és que plores? no ploris pus, jas!”. Em varen donar un flabiol. “au!, toca el flabiolet i t’espassarà la plorera, ara te’n vas cap a sa Murtereta i allà et donaran cobri”. Vaig creure aquells homes. A sa Murtereta em donaren cobri i recapte (menjar)…vaig tenir un cunyat que feia de porqueret amb els “Cirgues”, passat el Molí d’en Sopa per avall. Els rojos ja havien vengut, ell passava els porcs. Els rojos l’escometen, li diuen “porqueret!”, i ell els va xerrar en foraster, va dir “me llevo los porcos a pasturar” (riu)…

Coneguéreu qualque civil que cercaren per a dur a matar a Son Coletes?
Quan vaig acabar la lloga, per la mare de Déu dels missatges (8 de setembre), em vaig llogar a Son Mesquida Nou. N’hi havia un que era esquerrà i el cercaven fort. En de dia venia a collir ametles i els vespres quedava per dins una mata. Li deien “en Tomasset” a aquest home, com que el vegi!. El trobaren i el dugueren a Son Coletes; li varen pegar un tir per la panxa, però només el varen mig ferir. Fuig de quatres i li enfila cap a ca la comare “Galina” (de Sant Llorenç). La comare el va curar. Va fugir cap a la península i al cap d’un parell d’anys va tornar…

Després de la guerra mancaven aliments bàsics…
La posguerra va dur molta ronya. El temps de la postguerra varen fer “la cançó d’en Duran”. La sabeu?

No. Com diu aquesta cançó?
Aquesta cançò la feren perquè no duien arròs. La gent demanava “i quan duran arròs?” i els grossos deien “no hi ha arròs, però en duran”, i sempre deien “en duran, en duran”. Diu: “En Franco ha fet sa conquista/ i ha fet una Espanya gran/ i diuen que a n’en Duran/ ja l’han nombrat per ministre”…

Sentíreu parlar de bruixes?
N’hi havia que en xerraven. Un home de Sant Llorenç deia que en tenia per damunt la teulada. Diu “me’n he d’anar de ca nostra”. Un amic li va dir “que seràs beneit?, pardal assolellat, o ara no veus que és qualcú que et vol fer por?”. L’amic el va vestir de coratge, diu “en arribar el vespre, esperarem d’amagats”. Aquells dos s’amagen un tros enfora i en veuen un que es passejava per damunt la teulada. Li peguen grapada, li digueren “si no escampes te farem blau!” (riu)…

Vós treballareu a una gran possessió de Calvià: Santa Ponça.
A ca nostra haviem de mester quatre calius (doblers) i me vaig llogar de pareller a Santa Ponça. Bon Jesús! Quina possessió! En el portal forà (porta principal d’entrada a la clastra) estava escrit que eren nou mil nou-centes noranta-nou quarterades. És bo de dir!…

Hi havia molts de treballadors a Santa Ponça en aquell temps?
Mira si érem molts, que n’hi havia un que només pastava. Cada dia érem devers cent homes a la taula, era de veure! No, i menjàvem a voler. Cada quatre homes hi havia un poalet germà (idèntic) fermat a la taula, tothom li pegava del poalet, no posaven tassons. L’amo, la madona i la filla seien a una altra taula. Era un bona possessió, no t’empenyien gaire. Tenien bísties ben acabades. Batien a l’era amb sis bísties i tres bigues, no eren totes les posessions, deixa’t estar!… qualque pic érem una hora lluny de les cases i ens duien una greixonera així de grossa en el tall (punt on es treballa) Érem deu parellers (llauradors), ja t’ho he dit tot! No hi havia hotels ni un sant déu. A la creu hi havia quatre o cinc barquetes de pescadors de “Cauvià” (sic). El senyor de Santa Ponça tenia molt, tot feia tot…

Venien venedors ambulants d’aglans a Sant Llorenç?
Sí, un que duia aglans de la campaneta, que per mi se fan per Lluc. Aquest feia una cançueta: “Aglans de la campaneta / un amud, una pesseta”. (Amud: almud)

Abans, quan un bergantell anava a festejar a poble extern, en ocasions era apedregat pel camí per altres joves…
En Miquel “Seret” festejava a un puig de per devora Son Negre una al·lota preferida de cara (de cara atractiva) així mateix. Els “Poblers” i els “Pelletons” s’havien fet els gallets d’aquell redol. Un vespre, quan debaixava de festejar li tiraren pedres. Quan va ésser un tros enfora va trobar un bon tronc i torna enrere. Aquells varen fer foc i fumaven devora un portell. En “Seret” s’hi acosta mig acotat, hi anava manades fetes, i quan va ésser devora el portell va envestir amb el bolic (el tronc), fot castanya a un i aquell va anar a parar el cop amb el braç i li va rompre el braç, el va tomar, i amb això enverga cop a un altre. Li digueren “Eeeeei!, ens mataràs a tots, tros d’animal!”. Va ésser molt coratjut, no és el mateix de cinquanta passes tirar el bolic. Va esser gros!. Se’n va parlar d’aquesta feta. Amb el temps varen posar pau, però va esser gros!…

Back To Top
Search