Can Lliro continua vivint els seus dies de glòria nadalera. No de tennis, sinó de suc, socialització i cultura (col·locau l’ordre dels factors com us convengui). Ahir va tocar el torn de Ranxera Takeshi, la banda que es va formar amb motiu de la festa del quarantè aniversari i que té Joan Cànoves, Lliro, com a mànager de la cosa. Joana Gomila, Laia Vallès, Antoni Llull, Jorra Santiago, Simó Femenies i Roger Pistola configuren un sextet tan eclèctic com homogeni. Eclèctic perquè cadascú té el seu estil i el seu gust musical, per descomptat, i homogeni perquè ningú no podrà discutir la passió per la música que uneix aquests sis fenòmens de la melomania manacorera.
El nom ja ho diu tot. Ranxera Takeshi uneix conceptes a priori inconnectables. I per això tant podem sentir-hi un puntejat de guitarra d’aire japonesíssim com uns ritmes brasilers sensuals i agomboladors alhora. Res no és gratuït, però potser tot és casual. Les taules instrumentals decorades amb davantals palestins, com si fossin mocadors de bolic on transportar les nostres consciències malmeses, la gorra sense marca que podria ser de Piema però no ho és, “Inmigration is not a crime” imprès damunt el pit, la camiseta amb la imatge de Laura Palmer estampada, la camisa hawaiana, la camiseta de Britney Spears… Tot es correspon, d’una manera més o menys màsgica, amb la proposta a estones sincompada, a estones simpàtica, sempre sincrètica, que fan els instruments de banda i els sintetitzadors i altres eines que no sabem si són instruments o si simplement els hi han convertits.
Ranxera Takeshi ajunta les tessitures inversemblants de Roger Pistola i Simó Femenies, capaços d’arribar als aguts més estridents, i la veu melodiosa i tunejada de Joana Gomila. De sobte sents una veu desconeguda… i cerques qui canta. No és cap dels tres… però la guitarra de Pistola plora amb tons de persona humana. Balada, electrònica, rock and roll… èpica sintètica, ritmes tribals, música patafísica, sushi, diazepan, Mallorca parc temàtic, i a fondre els fusibles de les centrals nuclears, perquè “en cent anys, tots morts”.
Viuen, senten i sonen, els Ranxera Takeshi, com si no hi hagués un demà, perquè de fet, no ho saben si n’hi haurà.
Aquest pobre crític els havia sentits, però no els havia escoltats, el dia dels 40 anys de Can Lliro. Massa gent, massa paraules, massa converses que no volíem deixar pendents. Ahir sí. Ahir l’escolta activa em va permetre d’arribar on volia: el desig d’haver nascut músic per, un dia, poder ser un Takeshi. Que és de guapo veure passar gust als qui en fan passar.
