“La gent hi anava per assaciar la set: cassalla, conyac, palo, herbes, menta… aquestes eren les begudes, i naturalment el cafè. Però en els cafès d’un temps no hi servien menjar. Es veu que la gent bevia molt més que no ara”. Manel Santana explicava així avui dematí com era la vida als cafès antics de Manacor. Ho feia a la presentació del tercer número de paper de la revista amiga i germana 07500, on també ha escrit un ampli reportatge d’aquest evangeli seu de tassers i casiners que ja acumula una trentena de lliuraments en aquesta casa nostra. “He volgut accedir a la convidada de Sebastià Sansó i podem dir que aquesta vegada amb aquesta publicació he posat les banyes al Cent per Cent”, deia en to de broma Manel Santana.
El professor i investigador conseller, establert des de fa anys a Manacor, ha remarcat també la importància de la “funció socialitzadora dels casinos, on era important la conversa, l’observació, la xafarderia… i també tenint en compte que les llars no eren ni de molt tan confortables com ho són avui”. Als cafès, “la gent hi consumia en funció de la seva alegria, del seu avorriment o dels seus problemes quotidians”.
Eren, els cafès d’un temps, “un espai masculí, que comptava només amb una sola dona, la casinera, que era qui obria els matins, molt prest, devers les cinc i mitja o les sis, en un horari que s’adequava als horaris de la gent pagesa; qui tancava era l’home, perquè els vespres estaven més reservats a les coses prohibides”.
Entorn dels cafès, explica Santana, hi havia grups amb interessos comuns: pagesos, cavallistes, jugadors, picadors…”. També s’hi feren els primers foguerons, i els equips de futbol de penyes, “lligats a la secció d’Educación y Descanso del Sindicat Vertical franquista”. També hi havia clubs ciclistes vinculats als cafès.
Però on eren, els cafès? Principalment “a les places com sa Bassa, la plaça de Ramon Llull o la plaça del Palau, també a dalt de tot de Na Camel·la, i a banda hi havia també els cafès de barriada, com Can Frisan a la Verònica, o Ca Na Prima. Avui és impensable un cafè de barriada com aquell, la vida social s’ha centralitzada molt”.
Santana també ha tengut temps de contar anècdotes, com el d’una estrangera “que va anar a l’excusat a un cafè i li va caure el barram dins el femer”, o com a Can Marit, “on varen veure signar pactes de govern o també qualque sobre amb comissions que anava de mà en mà”. També ha recordat, l’investigador i professor, “aquell home que en veure passar un falangista per davant l’Hípica li va dir ‘vaja un porc gras’. ‘Ja passarem comptes’, li va dir l’altre. En arribar el 36, aquell qui havia fet l’escomesa va acabar a Son Coletes. El falangista li va dir: ‘Però ara de tu en farem saïm'”.
En aquest sentit, Manel Santana ha explicat també que els cafès, el 1936 i 1937 esdevingueren espais de cautela i de silenci, perquè a Manacor s’hi havia instal·lat la por”. També en el context de la postguerra i dels anys de fam i de racionament, els cafès eren lloc “d’estraperlo i de contraban, de cafè elaborat amb succedanis, fet de ciurons, per exemple”. A partir dels anys seixanta i sentanta, “la gent comença a marxar bé, i els cafès comencen a oferir menjar. Apareixen també els primers cafès a la costa, que s’adapten a la clientela estrangera i serveixen begudes noves com la ginebra”. És a partir d’aquest moment que apareix també la denominació de ‘bar’. “Ningú deia ‘bar’ abans dels anys seixanta”.
Els anys setanta i vuitanta arriba la modernitat i les dones, a través e les colles d’amics, comencen a entrar als cafès, uns llocs que “no tancaven mai, feien feina els 365 dies de l’any. Fins i tot si hi havia unes noces, la casinera anava al casament i el casiner quedava al cafè. Els noviis una vegada casats, passaven pel cafè a saludar el conco casiner”. “Vivien i treballaven al cafè, i de fet la casa tenia les comoditats més bàsiques, perquè la vida la feien al cafè, els fills, per exemple, hi feien els deures, i també interactuaven amb la clientela”.
Contraban, joc, monte, garrafina, fumar, beure… en caure la nit venien les coses prohibides. “El joc, però, era tolerat per les autoritats, i si se feia qualque batuda… acabaven sortint sempre els tentacles del sud de la Mediterrània, perquè tothom té un conegut o un familiar a part o banda que li pot donar una mà”, ha dit Santana, que també ha fet un repàs de la fesomia dels cafès. Els tassers tan alts, les taules de fòrmica, els ventiladors d’aspes generoses, les estufes de clovelles, les parets folrades de friso, les gramoles, les ràdios, els televisors i els telèfons”.
Finalment, Manel Santana ha volgut recordar també “tota una indústria local de beguda, com can Ros, can Bisellach o can Taberner, que servien els cafès amb beguda local”.
Si tot va bé, Manel Santana donarà forma de llibre a aquest serial sobre els cafès manacorins. Esperem que sigui ben aviat!
Manacor 66, d’Antoni Riera Nadal
Durant l’acte de presentació del tercer número de la revista de paper també hi ha hagut temps per poder presenciar la projecció de “Manacor 66”, el film d’Antoni Riera Nadal sobre el desenvolupisme dels anys seixanta i setanta a Manacor. Ha presentat el film David Riera, fill del cineasta i artista plàstic. Riera ha recordat que “al Manacor de la infantesa de mon pare hi havia pocs estímuls creatius. Vivien a Na Camel·la, i el seu corral pegava al corral de cals padrins, al carrer del Barracar. Porta per porta hi vivia l’amo en Lluís Mola, que era qui tirava el cine al Teatre Principal. Ell li regalava bocinets de pel·lícula perquè jugàs. Un dia, mon pare va anar al cine i va veure la porta de la sala de projecció mig oberta. Hi havia l0amo en Lluís Mola, que el va fer passar. El projector estava en funcionament… Allò per a mon pare va suposar un impacte impressionant”.
A partir d’aquí la fal·lera pel cinema no va abandonar mai Antoni Riera Nadal, que va acabar adquirint una càmera de 8 mil·limetres. “Ell feia feina al despatx d’Antoni Riera Jaume, i va veure que devers l’any 1965 entraven molts de projectes d’edificis alts… i va entendre que allò suposaria una transformació radical per a Manacor”. Va ser així que va néixer Manacor 1966, un film que mostra el contrast entre el Manacor més agrari i rural i el Manacor presumptament cosmopolita i modern que vendria després. “El perfil de l’església es dissol en una maror d’edificacions altes, més pròpia de l’especulació que de l’ordenació urbana”, deia el mateix Antoni Riera Nadal a ‘Manacor 66’.
Pep Boix, pioner del còmic a la part forana
El tercer protagonista de la matinal ha estat Pep Boix, l’històric llibreter de còmics manacorí, al capdavant de SinCòmics des de fa més de vint anys i que tancarà la paradeta el mes de març. “Preparam una festa per a dia 6, però encara tendrem obert tot el mes i anirem a la fira del llibre com cada any”. Poeta, dissenyador, pintor… i fins i tot actor de cine a “Jostissi de carreró”, Pep Boix és un home polifacètic que ara que tancarà la botiga torna a estar disposat a agafar el pinzell. ”
