Un reconegut excursionista de la comarca reivindicava sovint que abans d’anar a conèixer món més enllà de Mallorca, calia haver trescat tots els racons de l’illa, que, encara que de vegades ens sembli territorialment tan limitada i finita, té quilòmetres i quilòmetres que la gran majoria dels seus habitants desconeixem de la forma més absoluta. Quin sentit té anar a pujar el Kilimanjaro si no hem estat mai a dalt del Massanella? És lícit anar a davallar rius salvatges a Alemanya si no hem transitat mai pel torrent de Pareis o pel barranc de Son Cifre? Cal que visitem un poblet remot de Chiapas si no hem estat mai a Mancor o a Búger?
Aquests mateixos paral·lelismes els podríem aplicar al món de la música. Dia 21 de juny se celebra el Dia Europeu de la Música. I això ens du a una reflexió, creim, ben necessària. Entre nosaltres, a la casa de veïnat, al poble del costat, hi ha músics de talla immensa amb qui convivim. Una altra cosa és, però, que es puguin guanyar la vida amb el seu art. Però alerta: cal que anem a Barcelona per sentir Bruce Springsteen sense haver vist mai en directe Joana Gomila? Per què anam a Berlín a veure Rosalía si aquí tenim la bellesa musical de Miquel Serra? Més encara, és lícit que administració i qui sigui que se n’hagi de responsabilitzar donin entrada als macrofestivals tan de moda a l’illa perquè hi puguem sentir els grans grups internacionals del moment quan, mentrestant, els músics locals es mengen les ungles dins les seves cotxeries d’assaig?
És obvi que la frontera entre el músic professional i l’aficionat és laxa i difusa. Tothom té dedins un ésser musical. La sensibilitat, la tècnica i sobretot la determinació seran els factors que contribuiran a establir qui pot ser músic professional i qui no ho pot ser. Feta la passa inicial, hom detecta entre els músics d’aquí unes dificultats gegantines per prosperar professionalment. Com en tantes altres facetes artístiques, els músics que volen viure de l’art que estimen han de traçar un llarg camí de classes particulars, tallers, feines de tècnics de so, etc, per poder arribar a final de mes. En una paraula, res que no soni a qualsevol altra persona que miri d’obrir-se camí en el precari món de l’art.
L’art, i la música més concretament, és un sector precaritzat i molt competitiu. Fer-s’hi un lloc és complex. Molt més encara en una societat encara no prou madura per assumir les bondats de l’art, que, d’altra banda, viu en controvèrsia permanent amb si mateix quan hi entren en joc els doblers. Podríem parlar d’art, de doblers i de llibertat. Però això donaria per a un altre escrit, que per ventura abordarem un altre dia.
