Skip to content

Més festivals km 0 i menys festivals pirates

Agnès Gayà Grimalt 
Durant la meva adolescència, ens fèiem tota l’illa cercant la millor revetla de l’estiu. Cada setmana cercàvem al web Mallorca Verbena Tour quina revetla ens interessava més. Era el nostre estiu. Des de la pandèmia, tot ha canviat. I no només pel fet de tenir deu anys més. La manera com s’organitza l’oci revetler és molt diferent. La revetla encara sobreviu, reduïda a qualque grup de versions i DJ, molt de DJ.
Ara el que marca l’estiu són els festivals. Igual que passava amb les revetles, cada setmana hi ha qualque festival en qualque punt de l’illa. I quina és la principal diferència entre les dues propostes: òbviament, el preu. A l’època de les revetles, n’hi havia poques de pagaments i les que hi havia mai cap barbaritat, preus populars. Ara, hi ha pocs festivals gratuïts o a preus assequibles. I de què depèn el preu d’un festival? Doncs, tant del cartell com de l’organitzadora. Molts cops com a consumidors ens regim exclusivament pels grups, sense tenir present qui hi ha darrere del festival. En l’actualitat, molts dels festivals mainstream de Mallorca són organitzats per empreses, moltes d’elles de fora de Mallorca, que duen el seu propi personal i equipament.
Els últims a aterrar a l’illa han estat el grup Pirata –empresa de Gandia i que realitza festivals per tot Espanya–. El passat 1 de juny, celebraren el Sense Nom Fest a Son Fusteret, amb Oques Grasses i Zoo com a caps de cartell, acompanyats de La Fúmiga i Nativa. Quatre grups, tots quatre de fora i tots quatre sense cap dona –les dones no canten, tothom ho sap–. El preu de les entrades oscil·lava entre 25 i 50 euros. Si només tenguéssim present l’espectacle, ja seria un preu bastant elevat. Ara bé, un festival va molt més enllà de la música, és una experiència. I en el cas del Sense Nom, una experiència bastant desagradable. Un autèntic caos.
Només començar: cua per acreditar-te, llavors cua pel registre de seguretat. Un registre de seguretat, amb un personal bastant desagradable. Em prohibiren l’entrada amb una botella d’aigua de litre i mig, per seguretat, quan per sentència no poden prohibir l’accés de begudes no alcohòliques. Això si davant de jo deixaren entrar una cantimplora de vidre. A més, s’obliga a tirar els taps de les botelles, però després les que venen ells, les venen amb taps. També varen deixar entrar bengales, cosa completament prohibida. I tot això sense cap mena de text normatiu al seu web.
Per seguir amb desgavell, per comprar una botella d’aigua –a dos euros, per cert–, t’obligaven a posar-ne un mínim de deu a una polsera contactless, amb l’excusa que el que sobri t’ho tornaran. Ara, una setmana després, faig la devolució, em cobren un euro i mig de gestió i a sobre no és automàtic. L’aigua més cara de la meva vida.
A tot això, cal afegir-hi les cues per les recàrregues de la targeta, les cues per a les barres, les cues per les paradetes de menjar i, per descomptat, les cues per anar al bany, que en certs moments eren tan grans que la gent optava per pixar allà on trobava, convertint el festival en l’Infern dels Pixums. Una experiència bastant desagradable.
Per salvació nostra, a Mallorca encara s’organitzen festivals des de baix, des d’associacions, institucions, cooperatives i joves amb ganes de fer festa. El Satèl·lit Fest, el Feim Fest, el Caparruts, la Mobo, Mallorca Literària o els concerts organitzats per Joves per la Llengua. Espais on el que prima és la música i gaudir i no el negoci, espais on no t’estafen per una cervesa i no et cobren per l’aigua. Des de la poca veu i focus que tinc, faig un clam per començar a ser més conscients de quin tipus d’oci consumim. Potser seria més aprofitós deixar de fer el pirata i començar a consumir producte nostrat, km 0.
Back To Top
Search