skip to Main Content
Ràfia Per Fer Aferrar La Identitat

Ràfia per fer aferrar la identitat

Som terra que lluu a trenc d’alba. Som galls que canten dins l’aurora. Som llum que esqueixa la serena. Som poble que canta, que sega, que rega, que sembra, que cull. Som gent que creu. Les fulles verdíssimes recobren el color enmig d’un silenci vestit de ritual. Les branques, eixalades, ploren lletrada. Arranats a la paret de les cases, els dos vimers de l’Hort del Correu estiben de vida un indret reblit d’història morent. Els infants, desvetlats de fresc, sorpresos dins la fosca, observen atònits dins flassades i tovalloles el preparatori. Les veus sonen petites, com els protagonistes d’aquesta matinada que no podran recordar mai, de tan infants com són.

I de sobte, tot s’accelera. Una lleugeríssima emoció dels pares novells agita l’aire i el marès. No passa un bri d’aire. Però fa fresca. El primer infant, en sentir-se en braços aliens esclata en un bram atàvic, tel·lúric, animal. Es multipliquen unes rialles fortes, unes paraules, una tendresa que pintaríeu ara mateix com si la veiéssiu, perquè és la tendresa dels qui passen el relleu, dels qui saben que guareixen i curen i cuiden qui els succeirà. “Jo som poble, tu seràs poble”. No ho diuen, ni ho pensen. Ho senten, molt endins. I en creure en el que saben que varen creure els avantpassats seus, pensen que són com ells, i que són allà no per veure obrar cap miracle, sinó per configurar-se com a baula dins la cadena dels anys.

Després del plor, la serenor al pit de la mare, als braços del pare. Fang, ràfia, vetes, números. Màgia. El prodigi pren la forma del protocol, del ritual, del “sempre ho hem vist fer així”, de l’ensenyança del pare, de la filla aprenent, de la neta observant. Tot és molt. I tot se serva, com un solc infinit que no li lluques l’entrelluu, així, lluny com una padrina que just just conegueres, com horitzó que ajunti mar i cel, com una terra que no toques mai tot i ser-hi sempre.

I la ràfia, estreta, lluitarà per fer rebrotar la branca esquinçada. La terra, amarada d’arrels i aigua, amorosament tremparà cada estella, cada estarrany, cada llàgrima perquè aferri la branca, perquè fugi el mal, perquè siguem qui som, perquè a la fi, sense remei, aferri la identitat.

Back To Top
×Close search
Search