skip to Main Content

Ens queda encara l’esperança que el poema ens torni les nostres llibertats

Seguim ficats a la voràgine de la pandèmia pel Coronavirus. Les ganes de sortir es barregen amb la por al contagi i generen un efecte estrany a la nostra ment.
Cada dia quan m’aixeco em torno a plantejar si és realitat el que estic vivint i analitzo un per un els fets des d’aquell 14 de març.
La incertesa marca cada un dels meus actes. No sé si els nens tornaran a l’escola, o com tornaran, fins quan haurem de viure el distanciament social, l’ús de mascaretes en els locals i la por de que en qualsevol moment, el virus entri per la porta de ca meva deixant-nos una altra vegada sense poder sortir. La sensació és generalitzada. Ens trobem en l’univers Kafkià de Gregor Samsa.
“Quan Gregor Samsa es va despertar un matí després d’un somni intranquil, es va trobar sobre el seu llit convertit en un monstruós insecte”. Estava estirat sobre la seva esquena dura, i en forma de closca i, al aixecar una mica el cap, veia un ventre bombat, terrós, dividit per parts dures en forma d’arc, sobre la protuberància amb prou feines podia mantenir-se el cobertor, a punt ja de relliscar a terra … “(La metamorfosi – Frank Kafka).
Aquesta vegada, és diferent, no som estranys insectes intentant sortir d’una habitació. Som éssers humans, amb totes les nostres virtuts esperant que inventin una vacuna que ens torni les nostres llibertats al complet.
Dos mesos de tancament i un mes de llibertats reduïdes m’han portat a plantejar-me tota mena de possibilitats sobre la “nova realitat”. Serem els humans més conscients del mal que li fem al planeta. Serà veritat que una vacuna servirà per prevenir l’aparició d’un rebrot hivernal i les seves conseqüències? Serà aquest un virus inventat per controlar-nos? Quin lloc ocupem les persones corrents (sense càrrecs específics) dins d’aquest nou univers que se’ns planteja?
De moment ens trobem treballant amb màscares i ràtios reduïts, reunint-nos amb els amics en grups petits, els nens tornaran a l’escola a acomiadar-se dels seus amics des de lluny, amb màscares i sense contacte físic. Algunes platges es tornen a convertir en abocador de qui pensa que les escombraries es recullen soles i seguim amb el dubte sobre el que tenim permès fer o no.
Ens queda encara l’esperança de que el poema ens torni les nostres llibertats.
DIES A NYC // Qui ets que de tant ser ja no et coneixes? / Potser només ets l’ombra d’una illa / que amb els any ha oblidat que ho és, / no sé si ho dic de tu o de Manhattan. / Nova York té una llum que sols reserva/ a que té una llum que sols reserva / a qui té el do brillant de la bellesa / o el consistent prestigi dels diners / – dalt del genoll s’obre el vestit vermell, / el mut consentiment a l’esguard nu. // Però es dissipa prest aquesta llum / als ulls dels que resguarden els seus somnis / com qui es beu el verí de la ferida / i s’empassa la ràbia a grans coàguls. / La gent avança amb un aire que evoca / el record de les cares dels esclaus / -atuïment, neguit i niciesa – / i alguns potser encara s’encoratgen / amb l’anhel dels diners i l’elegància, / però aquest déus finalment es limiten / a un gelat de vainilla i xocolata / que separa l’agost, com el mar Roig, / en dues parts ardents i un camí al mig / amb el fred just per sobreviure un poc. (La lentitud de la mirada – Joan Manuel Homar).

Emmi Finozzi (Fotografia de Rafel Sureda)

Back To Top
×Close search
Search