Tot i que s’havien publicat reedicions d’alguns treballs seus gastronòmics i alguns estudis sobre memòria històrica presentats a les Jornades d’Estudis Locals, ja feia alguns anys que Antoni Tugores no publicava llibre nou. Aquesta vegada ho fa de la mà d’Illa Edicions i amb pròleg de Sebastià Alzamora amb Les plomes de Franco, que vol ser una recopilació de l’argumentari que va emprar la premsa addicta al franquisme durant el trienni de la guerra civil a Manacor.
Tugores explica que “quan es va declarar la pandèmia em vaig trobar que no podia visitar biblioteques ni arxius i em vaig haver de cenyir al que jo tenia aquí. I no era poc, vaig veure que tenia molt de material”. El treball es basa en la premsa de Manacor, tot i que també inclou petites cites de diaris de Palma i de la Península, “que jo ja tenia guardades, no hi són perquè les hagi anades a cercar ara expressament”.
La recerca de l’investigador manacorí s’ha basat sobretot en la revista Voz y voto, que es converteix en Renacer, “però està tan clar que és la mateixa publicació que fins i tot continua amb la mateixa numeració”, diu Tugores. Finalment Renacer es converteix després en Arriba, i aquí sí que ja canvia de capçalera i també de numeració. Per Tugores, “Voz y voto és un nom incòmode per a una gent que no creu ni en la veu, perquè creien en un comandament únic, una sola veu, ni en el vot, que era nul”.
Segons l’autor, “si el llibre té una virtut és que no és una opinió sobre el que ells fan, sinó una reproducció, de manera que ells mateixos es retraten amb les seves paraules i opinions”. Antoni Tugores, tanmateix, sí que té molt en compte “les coses que no diuen, com ara per exemple el complot de cala Morlanda, que es tanca amb tretze penes de mort, que finalment es converteixen en cinc. Entre els condemnats hi havia cinc manacorins. De tot això no se’n diu res”, i continua dient que “hi ha coses que necessiten una explicació i jo som una de les persones que la poden donar, a aquesta explicació”.
Antoni Tugores explica que amb l’esclat de la guerra, Falange pega un cop d’estat a la premsa manacorina, i la converteix en un mitjà de propaganda. En desapareixen entrevistes i reportatges, i se cerca “intimidar la gent, no de l’esquerra (la gent d’esquerres estava tancada o havia estat assassinada) sinó de la dreta que no era prou entusiasta amb la feina bruta que es feia”.
Entre els col·laboradors més entusiastes amb el nou règim hi havia Josep Vandellós, un mestre d’escola vengut de Tarragona; els advocats Joan Bonnín i Antoni Puerto Planas; qualque dominic com Mateu Febrer… Tugores classifica els col·laboradors en cinc categories: els falangistes, els clergues, els seglars d’Acció Catòlica, els militars i els republicans conversos que volien fer mèrits per ser acceptats pel nou estatus quo.
Pel que fa a la guerra i les seves vicissituds, Tugores s’admira que “tot són miracles, així com ells ho conten, els militars tenien molt poc mèrit, perquè de forma recurrent apel·len als mèrits del Sant Crist, que és qui els guia. El vertader deliri es dona quan Vandellós arriba a proposar de fer el Sant Crist capità general. Arriben a imaginar-se’l en processó amb el ‘fajín’”.
El llibre es presentarà dijous dia 20, a les 20h a la seu de la Institució Pública Antoni Maria Alcover. A banda de l’autor, es cuidarà de la presentació l’actor i dramaturg Joan Gomila.
