“Sempre era com un més de la família”

Amb posat discret, silenciós, afable i simpàtic, i alhora amb un punt de sull, Pedro Riera, Beia, va ser un d’aquells homes que omplen el panorama d’un poble. A l’edat de vuitanta-quatre anys, la setmana passada el seu cos es va aturar de glatir vida per ascendir al firmament dels qui deixen petjada.

“Es cuidava de controlar la gent que anava amb el camió”
“Va dur molts d’anys la bandera del Patronat. Això era el dia de la festa, però el dissabte de Sant Antoni també es cuidava de controlar un poc la gent quan encara hi havia el camió. Bé, ell es pensava que ho controlava una mica, perquè la cosa no era gens senzilla de fer anar entorn”. Qui parla tot recordant Pedro Beia és Mateu Juan, Aleix, baciner de la colla de dimonis. Juan reconeix que “les darreres vegades que l’havia vist l’havia trobat bé, i m’ha vengut un poc de nou la seva mort”. Per a Mateu Juan, “en Pedro era com un membre més de la família. De fet, tota la seva vida va acompanyar els dimonis, de molt abans que jo en formàs part”. Ara ja feia alguns anys que ja no duia la bandera, un honor que havien pogut exercir al·lotes joves com Aina Bassa, Clara Isern o la mateixa filla de Mateu Juan. Però durant tots els anys que se’n va cuidar Pedro Riera, Beia, “ho va tenir sempre com una fita al calendari, i de fet, guardava sempre la mudada bona per a aquest dia. Tenia un vestit que devia tenir cinquanta anys, però que ell el conservava intacte per venir ben mudat a les beneïdes”.

“Tothom el volia al seu equip”
“Un temps havies de cercar una persona perquè et fes de massatgista. Havies de cercar una persona perquè te fes de massatgista. I ell, sense tenir-ne gaire idea, hi va fer molts d’anys”. Ho diu Sebastià Nadal, històric porter del CE Manacor i també exentrenador del primer equip, sempre vinculat al club de la seva vida. “Sempre anava bé que vengués quan et feies mal. Venia i et tirava un poc d’aigua, tant si era hivern com si era estiu, i de vegades pareixia que et tirava una poalada de gel”, diu Nadal mig en broma, alhora que reconeix que “només fent això ja et senties una mica consolat. I sempre el notaves a faltar si no hi era, era com un familiar nostre”. Pedro Riera, Beia, era convidat sempre a tots els sopars dels equips de la pedrera. “Era una figura molt entranyable. De fet, era molt nito, però ho era d’una manera graciosa. Ell volia implantar un poc la seva veterania als al·lotells dels equips de la pedrera, però li costava, perquè ells el tractaven com el padrí, o el conco, aquella persona amb qui sempre vas un poc de bromes”. Nadal explica que “no tots els equips podien tenir una persona així. I ell es multiplicava. En un capvespre feia de massatgista a tots els equips. Tothom volia que en pedro fos al seu equip. Els entrenadors tots l’estimaven. Ell anava als entrenaments i tot i ajudava a arreplegar les pilotes. Va arribar un moment que era indispensable”. Sebastià Nadal acaba afirmant, amb nostàlgia, “que avui no trobaries una persona així, en Pedro era fruit del seu temps. Una persona que veia premiada la seva feina amb estimació i companyia”.
Pedro Riera, Beia, va rebre el premi Dimoni Gros de la nostra publicació l’any 2007. L’obsequiàrem amb un dibuix emmarcat del dibuixant Antoni Galmés. Riera rebé el guardó després de guanyar una votació popular dels nostres lectors.