Miquel Mascaró Grimalt
No he estat mai d’aquestes persones orgulloses d’exhibir la bandera d’Espanya per tot arreu, però sé que ho som perquè hi vaig néixer, hi visc i, segurament hi moriré. Tot i que hi ha moltes coses que no són, han estat o seran com jo desitjaria…
Per exemple, quan a l’escola m’explicaren la Guerra Civil Espanyola, vaig pensar que ho havia entès, però, a mesura que han anat passant els anys, la meva opinió ha anat variant considerablement. Ara veig que, el que m’explicaren, no era realment tot el que va passar. La història que em van contar crec que va ser un relat breu i, pot ser, també incomplet. No vaig poder entendre la realitat d’aquell moment, tot i que també és cert que era més jove. Amb el temps, he arribat a veure i comprendre moltes coses, han passat els anys i, per sort, hi ha hagut un determinat grup de gent que ha volgut arreglar les ferides, que sense estar ben curades, es van tapar precipitadament per silenciar aquells desagradables fets. Un silenci que semblava que, amb el temps, deixaria en l’oblit tot el que va passar. Per això, ja fa un parell d’anys, quan vaig veure aquests cartells a les nostres carreteres, vaig estar molt content. Ho vaig trobar molt interessant perquè, tot i que sabia que els presos del franquisme havien fet o arreglats camins, no pensava que fossin tants. L’alegria va durar poc, ja que molt aviat els cartells van sofrir destrosses continues com pintades, taxades, cartells romputs o tombats i, tot això, em va fer ràbia i pena. No m’agrada que, intencionadament, es destrossin les coses que pagam entre tots, i em sap greu que hi hagi gent capaç de negar la trista història que van viure els nostres avantpassats. La història es mereix un respecte, ja que hi va haver gent que va sofrir molt amb la repressió. Per sort, aquests cartells es van anar arreglant, però, per desgràcia, les malifetes no han aturat i aquests cartells, després de nombrosos arranjaments i un canvi de govern, sembla que s’han abandonat i els pocs que queden estan deteriorats. Hauríem d’estar preocupats perquè aquests actes signifiquen que hi ha persones, grups, i fins i tot partits polítics, que volen negar la trista història que per desgràcia varen viure els nostres padrins i padrines.
La darrera malifeta que he pogut veure ha estat el canvi d’un d’aquests cartells per banderes d’Espanya. Això em reafirma quina classe de gent és la que comet aquests actes vandàlics. Uns actes amagats darrere una pàtria, que va fent l’esquerda més gran entre dues parts d’Espanya, que sembla que cada vegada es vagin distanciant més i més, per l’increment d’una ideologia que no hauria de ser ni tan gran ni tan poderosa.
En resposta a la pregunta que formulava al principi, puc respondre que sí, som espanyol, tot i que per coses com aquestes, em falta el sentiment.
