Sergi Belbel (Terrassa, 1963) és director de teatre i aquest cap de setmana estrena a l’Auditori de Manacor Kelly, una peça escrita per Rafa Gallego que s’endinsa en el món de les cambreres d’hotel. Conversam amb ell sobre l’espectacle.
Partim d’un text amb temàtica social. Com s’estructura la història?
És una reivindicació de les kelly, les dones que fan net als hotels i altres establiments turístics. Són aquestes dones que tradicionalment han estat invisibilitzades en la cadena del sistema que fa del turisme un modus vivendi, en particular a Mallorca, tot i que no se cita mai. L’autor del text, Rafa Gallego ha agafat la vida de quatre d’aquestes kellys i per tant hi veiem la feina, però també les seves obsessions i els seus problemes també al marge de la feina. Les cambreres de pis tenen una problemàtica molt característica perquè es tracta d’un treball físic, però també hi ha un desgast psíquic. Es tracta de veure la història d’aquestes dones que, quan anem a un hotel i obrim l’habitació, sempre són allà però mai ens les mirem.
Damunt l’escenari només hi veiem les kelly o hi ha més personatges?
Són cinc actrius i un actor. Al marge de les quatre kelly hi ha personatges a l’entorn que no són kelly.
Estau a punt d’estrenar. Com ha sigut el procés?
Vam fer una primera aproximació al setembre amb una lectura pública, amb molt poca gent per mor de la Covid. Vam treballar-hi una setmana i va anar molt bé. Ara hem tingut 6 setmanes de feina i el resultat és un espectacle gran i amb una escenografia molt vistosa.
Com és aquesta escenografia?
No puc avançar gaire en aquest aspecte, però és una escenografia que demana una implicació molt bèstia de tot l’equip tècnic. La idea és molt senzilla però és molt vistosa. És una de les gràcies del muntatge però és independent del text. És una part afegida a la dramatúrgia i té un element d’espectacularitat que és com un element simbòlic: si les formigues de baix es rebel·len poden fer trontollar tot el sistema. Una rebel·lió de kellys podria posar en crisi tot el sistema. A partir d’aquí s’ha establert una complicitat entre tots elements tècnics de manera que hem elaborat un llenguatge que escenifica que quan el poder l’agafen els de baix, el mecanisme pot ensorrar-se.
Com ha sigut la feina amb les actrius?
Fantàstic. Amb l’Eva Barceló vàrem créixer junts, l’Elisa Garauté té una finor i una gran sensibilitat, la Pat Aguiló té una força natural… Cada una és un món. També hi ha el descobriment de la Núria Fiol que ha sigut al·lucinant… Després hi ha la Lluqui Herrero, que té molta frescor i energia. I després el Xavi Núñez, que ho té tot: té físic, té una veu, una potència, una dicció… Són un regal del cel i formen una pinya tan bonica que podria dir que les he dirigit molt poc. Em passa amb les actrius habitualment. Les grans actrius tenen aquesta connexió amb el teatre que fa que sigui molt fàcil dirigir-les.
Vols afegir res més?
L’emoció que jo he tingut per treballar en aquesta història i sobretot per treballar a Mallorca. És la terra de la meva família política i és la primera vegada que puc fer una producció com aquesta aquí. Vull reivindicar el talent de les Illes i el teatre fet aquí.
