Skip to content

“Si s’Amèrica és bona, millor és Manacor!”

Fer el Quaquín a Manacor, per més que faci prop d’un segle que s’hi representa, ha esdevingut una tradició d’èxit assegurat. Cèlebre i recordat per molts va ser el Quaquín infantil de fa una trentena d’anys. O el que es va fer més recentment, ara en deu fer ja prop de deu.

Una funció rere l’altra, el Quaquín del 2023 ha omplit les cadires de l’Auditori (i són 800 ànimes cada vegada) durant aquesta setmana de glòria i escenificació del Quaquín amb noves cançons musicades per Antoni Parera Fons.

Dilluns passat, darrera funció d’aquest Quaquín 2023. Expectació màxima. Tot el paper venut. Entren músics i coral, i en darrera instància el sempre elegant Eduard Bernabéu, el director. Comença la música. Uns arranjaments preciosos, un preludi llarg, segurament elaborat per generar encara més endarrer entre el públic del que veurà aquest vespre.

Encara no hi ha cap dels protagonistes damunt l’escenari. Mentrestant, en sentir els acords més coneguts del Quaquín, Bernabeu es gira cap al públic i demana mamballetes! I mamballetes fan. Neix l’entusiasme. Elegants i discrets, en desfilada, compareixen els set intèrprets. En primera instància, na Margalida, mestressa Bel i mestre Antoni. Al fons de tot, enfilats devora la coral d’Ars Antiqua, els altres quatre. Don Pau, na Paquita, en Tomeu i, per descomptat, en Quaquín, que romandrà silent fins ben passat l’equador de la representació, com ja és tradició.

Primera cançó, i primera intervenció de la coral, majestuosa, bellíssima, amb una factura i un cant imponents. El públic sap que no és davant un Quaquín com els altres.

La banda sona plena. Els actors comencen a mostrar-se. Jaume Obrador és mestre Antoni i executa el seu paper amb un cantar de ressonàncies populars. Ben entonat, potent, sense floritures, però pròxim al públic. Es percep un respecte important dels actors pel text i per la tradició. Alhora, però, hi ha un gust per una paròdia elegant, sabent que executen una peça coneguda de tothom i que no hi fa res, si hi incorporen aportacions de collita pròpia. Magistral en la part còmica, i amb menció a part, és Sergi Gil en el paper de Don Pau. Gil és capaç d’arrabassar les rialles fresques de l’espectador més sobri. Sembla per moments, com si el director, Joan Toni Sunyer, talment Johan Cruyff a Wembley ‘92, li hagués dit: “Sergi, surt i passa gust!”. I fes-ne passar, hi afegiríem nosaltres. Mestressa Bel inicia la seva participació com el que és, una mestressa, però amb mesura. La mateixa mesura i contenció que deixarà Montse Mozo suspesa en l’aire amb la interpretació del plany per la mort de Quaquín, “Si s’Amèrica és bona, millor és Manacor”, diuen, i una dona, entre el públic, no es pot contenir el xovinisme manacorí: “Molt bé!”. Després vendrà el Quaquín amb el llarguíssim “Mon paaaaaaaaare”, de Ferran Montero, que va assumir amb comicitat notable el paper estel·lar final. Margalida (Cristina Brunet), Paquita (Núria Martín) i Tomeu (Daniele Fregapane) es mostren correctíssims en la seva aportació, que, necessàriament ha de ser secundària perquè puguin lluir els altres quatre protagonistes. Vocalment esplèndid. Teatralment ben trobat. Musicalment generós i entusiasta. Així va sonar aquest Quaquín 2023. Vejam si el podem repetir!

Back To Top
Search