Skip to content

NOTÍCIA

“Som molt lluny de la reconciliació”

“A Mallorca hi va haver, sobretot, una gran repressió”. Així començava la seva intervenció Antoni Tugores a la taula rodona organitzada sobre la guerra civil per Xítxeros amb empenta dins el cicle d’actes que els joves activistes han titulat La guerra a casa. Per exemplificar-ho, Tugores explicà que “a Manacor tots els que moren el 16, 17 i 18 d’agost no passaren per la presó”.

L’historiador Tomeu Garí, un dels artífexs de l’obertura de la fossa comuna de Porreres, explicà que al seu poble “es varen dur a terme controls de la població, que desembocaren amb una repressió sagnant dia 15 d’agost del 1936. “Un centenar de persones foren detingudes a l’Ajuntament”, on avui hi ha un conegut restaurant. D’aquest centenar de persones, 14 foren aconduïdes a Manacor per ser afusellades. En total, explicà Garí, “trenta-quatre porrerencs foren assassinats”.

El dramaturg Jaume Miró explicà que a Son Servera dia 12 d’agost es va detenir tot el consistori. “Els dugueren al Castell de Bellver, però no els mataren, llevat d’un advocat”. En canvi, la matinada del 15 al 16 d’agost, varen detenir quaranta serverins, “que varen ser afusellats a Manacor”. Miró va recordar també la figura del Conde Rossi, “tot era teatre, una posada en escena”. En aquest punt, Antoni Tugores també es va referir a la planificació de Franco i Mola: “Havien previst un clima de terror, i va funcionar, perquè encara hi ha persones de noranta anys que tenen por”. Concretament, Mola, seguí Tugores, “va ordenar esser molt dur amb organitzacions d’esquerres”. I varen esser tant que a Manacor, per exemple, “mataren famílies senceres”.

Jaume Miró també tengué un moment per referir-se a la història del batle Gabriel Garau, Boira, que s’hagué d’exiliar a França després de passar per Maó.

Tomeu Garí va mirar també de donar explicació al fet que Porreres fos un dels punts escollits per dur a terme l’extermini dels opositors d’esquerres. “Hi havia una Falange potent, que comptava amb el suport de les famílies benestants i que, a més, mantenia un vincle fort amb Palma a través de Lluís Sitjar”.

Garí també va fer referència a les famílies hostatge, com el cas de Pilar Sánchez Llabrés, perseguida pels colpistes. “La cercaven a ella i torturaren l’home i els fills. Quan la trobaren, la torturaren i la mataren a Sencelles”.

Garí va parlar, inevitablement, de l’obertura de la fossa comuna de Porreres, on s’han trobat “56 cossos d’homes d’entre 35 i 50 anys aproximadament. Es poden classificar en dos grups, els qui sortien de la presó, afusellats lligats per parelles amb filferros, i un segon grup de persones que eren detingudes a ca seva i duites directament al cementeri”. Moltes d’aquestes persones varen ser executades, no afusellades.

Per Antoni Tugores, “és molt difícil torbar cossos a Son Coletes. Al cementeri vell els cossos varen ser cremats i tapats després amb calç viva”. Pel que fa a Son Coletes, se sap que “eren enterrats de forma radial, però una vegada que començaren les obres per fer el cementeri nou, es varen tirar els ossos a l’ossera”. Per aquestes raons, Tugores considera que “a Manacor tot aquest cost i esforç té poques expectatives d’èxit”.
 
Finalment, els ponents, moderats pel professor i activista Hartmut Botsmann, es referiren a les possiblitats de reconciliació entre els dos bàndols. Tomeu Garí explicà que ja l’any 1978 “es va fer un homenatge a cinc dones, tot i les amenaces d’un grup de falangistes de treure les pistoles”. Garí també explicà que alguns dies abans de l’exhumació de la fossa comuna, “sorgiren algunes veus crítiques a Porreres, afirmant que no era necessari obrir, perquè tanmateix deien mentides”. En aquest sentit, Garí recalcà “la professionalitat del grup Aranzadi”. I recordà també que la major part de la gent que ha anat al cementeri de Porreres “eren de fora poble”.

Jaume Miró denuncià que “la història ha estat intencionadament amagada tant a nivell cognitiu com emocional”.

Tugores va voler matisar que “hem fet homenatges a les víctimes, però no podem parlar de reconciliació” i reivindicà que “la reconciliació ha de venir de les insstitucions. Tots els partits s’hi haurien de sumar, tot i que sabem que n’hi ha un que no ho fa”. Jaume Miró replicà també que “el rei és l’hereu del règim, i així és impossible la reconciliació”. Com a primera passa cap a la reconciliació, Tugores reclamà que “s’anul·lin les causes, que es declarin il·legals i que es demanin disculpes”. Després d’haver dit aquestes paraules, Tugores reconegué que “som molt lluny de la reconciliació”, tot i que aclarí que “els descendents dels botxins no són culpables i tampoc no han d’anar porta per porta demanant perdó”.

PUBLICITAT

Back To Top
Search