[/pullquote]
Què és Women’s Link Worldwide?
És una organizació internacional de drets humans, amb dues oficines, una a Madrid i l’altra a Bogotà. Perseguim un canvi social que avanci en els drets de les dones i de les nines. Pretenem treballar els casos des de la perspectiva de gènere, ètnia, edat, socioeconòmic. Per això feim feina en 1uatre àrees principals: els drets sexuals i reproductius, la discriminació, la violència contra la dona i el tràfic d’éssers humans amb fins d’explotació. Feim feina sobretot en tres grans àrees: Llatinoamèrica, Europa i Africa oriental. La presidenta de l’organització és de pares argentins, jueus que fugiren de l’holocaust cap allà. Tot i que l’organització va ser fundada als estats units , no hi ha tengut mai seu. Som un projecte únic, amb una única base de dades. I la formam advocades, administratius, personal de comunicació… També tenim companyes sense oficina, que fan feina a la República Dominicana, Uganda, Kenia i Nova York.
Quin grau d’empara tenen les famílies de les víctimes de la guerra civil a l’Estat espanyol? És suficient la Llei de memòria històrica?
La Llei de memòria històrica no s’està implementant, perquè no té pressupost. De fet, el PP ja en bravejava, d’haver llevat aquest pressupost. I el mateix passa en l’àmbit judicial. A Espanya no hi ha interès perquè es jutgin aquests crims. N’és un clasr exemple el cas contra el jutge Garzón, quan va intentar moure aquest tema. En general, acudeixen a la llei d’amnistia, segons la qual aquests delictes no es poden jutjar… I a més tampoc no es cataloguen com a crims internacionals.
Però hi ha gent que hi insisteix… la societat civil.
Sí, i pot ser un mecanisme de protecció, per la mateixa societat civil, per la tasca que duen a terme les associacions de memòria històrica, com la de Mallorca, que fa una feina meravellosa.
Però l’Estat hauria de respondre…
L’Estat hi està obligat. I no ho dic jo, ho diu Nacions Unides, en parlar de veritat, de justícia i de reparació. Hi ha un comitè contra les desaparicions forçades, que malda per exhumar les fosses comunes i tornar les restes als seus familiars, perquè, vuitanta anys després, puguin fer el dol. I això tampoc no s’està fent… Insistesc, ho ha de fer la societat…
I és per això que hem d’acudir al dret internacional.
Sí: en aquest sentit parlam de tres grans blocs, el dels drets humans, el del dret humanitari (que ara no tendria cabua, perquè aquest és el que regula els conflictes bèl·lics), i el del dret penal internacional (crims contra la humanitat, que atempten contra la humanitat en el seu conjunt, crims de lesa humanitat, de guerra i de genocidi). Les famílies hi òden acudir i demanar reparació. Pel que fa als drets humans, se’n poden demanar responsabilitats a l’estat. Pel que fa al dret penal, aquest va contra el perpetrador
Com entra Argentina en tot això?
Si els crims internacionals són tan greus i l’estat no respon, aleshores hi pot haver altres països que ho facin. Argentina manté una Llei de jurisdicció universal, que és la que regula a cada país aquesta qüestió, molt laxa, molt ampla. Durant la seva pròpia dictadura feren servir aquest procediment en altres països com Itàlia o França, i ara, per dir-ho d’alguna manera, se senten en deute amb aquell moment.
Com arriba el cas de les cinc infermeres a aquesta querella argentina?
Nosaltres ja fèiem feina en altres països, no sols presentant querelles, sinó també facilitant formació a jutges i fiscals perquè fessin feina amb perspectiva de gènere, amb la idea que els crims de violència sexual i de gènere fossin part dels seus processos, perquè és obvi que la violència que pateixen les dones només pel fet de ser dones sempre en queda al marge. Crims de dones, robatoris de nadons… sí que se’n jutjaven, però sense atorgar el rol central a la perspectiva de gènere. Saber, per exemple si una determinada tortura tenia un caràcter sexual o no… Si el cas no es jutja amb perspectiva de gènere, això no sortirà. Tot això ho trobam en el context de la repressió a l’estat espanyol, però necessitàvem exemples concrets. A Mallorca hi ha l’Associació de la Memòria Històrica, presidida per Maria Antònia Oliver. Ens interessaren els casos d’Aurora Picornell, Pilar Sánchez, Daría i Mercedes Buxadé i Matilde Landa.
Què demanau?
Sol·licitam que es considerin els crims que patiren les dones, com a crims de lesa humanitat, com ara la violació com a tortura, la violència sexual… Demanam que les nomenin i que s’incloguin els seus casos en la querella, que s’obrin diligències i que si és possible es puguin exhumar els cossos.
I què es pot aconseguir?
El procés és molt llarg. gràcies a la querella argentina ja s’exhumà la fossa de Guadalajara. Una filla va aconseguir que s’obrís la fossa on romania enterrat son pare. Es tracta d’aconseguir això, petites victòries. I ja és una petita victòria la presa de testimonis, que una autoritat judicial s’escolti la història d’aquestes famílies, que es guardava en silenci o estava estigmatitzat. Només aquest fet ja suposa una reparació per a les víctimes. Un relat judicial on es digui que aquells fets són imputables a determinades persones és una d’aquestes petites victòries, pel seu alt contingut reparatori. Indemnitzacions… no ho sé… La justícia de gènere és tan difícil d’aconseguir que estam parlant sempre, com et dic, de petites victòries.
Es pot donar el cas que algun dels perpetradors hagin de respondre davant la justícia argentina? Es desplaçaran fins allà els encausats?
Hi ha el cas de Billy el Niño, que podria haver de respondre. Hi ha moltes maneres de fer-ho. Es pot demanar l’extradició, tot i que Espanya no hi va contestar favorablement. La jutgessa pot venir. Es pot fer per videoconferència. Això ja es fa amb altres delictes i casos. Hi ha maneres. Es pot prendre declaració a un jutjat espanyol i enviar-la cap allà. Es tracta d’aconseguir que se’n parli i que es conti la història. El dret a la veritat el tenen no sols les famílies de les víctimes, sinó també el conjunta de la societat espanyola. Tots tenim dret a saber què va passar al nostre país. I avançar en aquest sentit significa no oblidar el passat.
Finalment, què suposa un llibre com el d’Antoni Tugores per a la vostra feina?
És la base de tot. Sobretot en les vulneracions de drets humans ocorreguts fa anys. No pots demanar, o no pots fer examen mèdic, i per això les proves circumstancials o de context són determinants. La nostra querella no hauria estat possible sense el treball dels historiadors, que han anat contant tot el que va ocórrer aquells anys. En la nostra querella hi incloem tres peritages, el de Tomeu Garí, el de David Ginard i el d’Antoni Tugores. Sense això la meva querella no tendria sentit, perquè semblaria que m’he inventat la història que estic contant. Per això agraïm enormement la feina dels historiadors per provar les vulneracions dels drets humans. Sense ells no hauríem pogut fer res.
