skip to Main Content

T’escric des de la distància. A la memòria de Llorenç Gibanel

Jaume Mesquida

Amic Llorenç, des de la distància, però molt properes al meu cor, escric aquestes paraules per a dir-te, i et dic, que per tu avui jo surt del meu refugi personal i espiritual després de molts anys i torn a escriure damunt una revista, cosa que m’havia jurat no tornar a fer. Et faig saber que de ser un dels homes més informats de la política local, ara voluntàriament som el més desinformat. També que no aprofitaré per arrabassar crosteres de les ferides que potser encara supuren. No és el moment. Et faig saber que jo vaig néixer a una època on m’ensenyaren que s’havia de respectar la saviesa dels vells. Ara m’adon que les generacions que vénen al darrere, sovint ocupen el nostre lloc passant per damunt de tots aquests principis. Però això és una altra història.
El cas és que et vaig conèixer no sé ben bé com. És a dir no sé qui va ser dels dos que s’acostà a qui. Jo havia començat a escriure per impulsos reivindicatius o no sé ben bé perquè comentaris i crítiques polítiques al setmanari Manacor. Tu feia estona que ja duies molt de rodatge fent-ho per diferents indrets. Eres d’esquerres, crec, però no sé en quina mesura (mai no ens confessàrem a qui votàvem). Jo també era d’esquerres, si bé la meva condició política sempre ha tingut el segell de la socialdemocràcia. Ara igualment ho som, però et confés que orfe, perquè en aquests moments som com un pària polític que vagareja no sabent a qui votar ni ben bé quin és el seu lloc. No és possible que tots els esquerrans siguin “rojos”. No és possible que tots els de dretes siguin “feixistes”. No és possible que s’hagi de deshumanitzar a qui no pensa com tu. No és possible tanta mentida i sordidesa dins la política, tants cops baixos. No és possible que els contraris siguin enemics personals i fins i tot de la pàtria, pel simple fet de tenir unes altres idees. No és possible tant d’acarnissament i ràbia amb els que són de l’altre bàndol. No és possible que unes minories mig governin condicionant les majories i, per tant, tot un poble. No és possible governar des dels extrems que no fan altra cosa que separar-nos. Ara m’adon que no era ben bé per aquesta democràcia que jo vaig lluitar.
D’un principi t’he dit que de sempre he respectat la saviesa dels vells. Tu eres més vell que jo i sense dubte més savi. Però per damunt tot, eres un home honest, íntegre en els teus plantejaments polítics. Emprant un simple dibuix o una caricatura i un breu comentari o un acudit que fregava sovint la ironia, eres punyent en les crítiques i res no t’aturava de posar el dit dins les nafres.Ambdós ho teníem molt clar, defensàvem des del nostre punt de vista com s’havien d’emprar i no malgastar els doblers públics i tractàvem de fiscalitzar i d’esmenar els “errors” polítics moltes vegades intencionats i fins i tot interessats.Per part meva varen ser més o menys tres anys molt intensos, grats personalment, però durs, ho confés, sobretot a les darreries, debut a les moltes pressions, insults i fins i tot a les velades amenaces judicials (sense cap dubte encara quedarà per aquests indrets algun “enemic” rancorós d’aquell temps, tallant claus).
He de dir que a tu sempre et vaig tenir al meu costat donant-me força i assessorant-me assenyat. Sempre vares ser el meu suport quan jo sovint flaquejava. La mà experimentada que em conduïa pels entrebancs de la política. N’hi ha que diuen que eres el meu mentor. No és cert, jo anava per lliure. A impulsos d’inconsciència o potser massa idealisme. Tu, per contra, aturaves la meva impetuositat i m’aconsellaves.Varen ser moltes lluites per aturar negocis no gaire nets que es volien fer amb doblers públics. Anomenar-los seria llarg, però sí que n’hi ha un que em sent molt orgullós d’haver-hi posat el meu granet d’arena per aturar-lo, i a tu, com sempre, et vaig tenir al meu costat. I no és d’altre que el teatre no caigués en mans particulars, cosa que d’haver passat, a hores d’ara, amb un bon gestor com hi ha, no gaudiríem dels espectacles teatrals que gaudim.
Però com tot arriba a un final, també arribà el meu. Quan només feia comentaris polítics no passava res, així i tot quan es començaren a fer mal bé alguns negocis, la cosa es va anar posant molt bruta. Vaig ser censurat pels tres setmanaris, és cert que el Manacor fou més aviat com una autocensura meva després de censurar-me per part de la direcció d’alguns escrits a conveniència. Al cap i la fi em feren un favor a escala personal. Estava mig cremat a nivell personal i necessitava canviar d’aires.I per tot això va arribar el moment en què tu i jo ens separàrem amigablement. Tu no obstant vares seguir. No podia ser d’altra manera, eres un animal polític per naturalesa. En canvi, jo necessitava rompre amb tot i dedicar-me al meu negoci, a la família i a la poesia, la meva post de salvació.
Ara m’adon que per molt que els nostres camins se separassin (potser en aquests moments em pesa no haver-te tractat més durant els darrers anys), tu dins la meva vida ets i seràs una fita fonamental. Ho sé perquè ja em va passar amb un amic que veia poc i estimava molt. Cada mort ens deixa un buit a dins que no es pot omplir, a més a més de mutilar-nos de cor i ànima. Ja que cada un és ell tot sol, però també és ell i els altres que van formant part de la seva vida. I tu, Llorenç, a qui jo valor per aquella la teva honestedat, el teu quefer polític, la teva lluita individual i el teu compromís ètic per la societat i el nostre poble, ets i seràs per a sempre com un bocí que se m’ha arrabassat de cop en sec de dins meu.Res més a dir.
Homes com tu, que són un referent de moralitat, valentia, incorruptibles, crítics i sense por a les represàlies, són més que necessaris dins un poble com el nostre que és Manacor.
Llorenç, amic, mestre, pare polític, no m’allarg més i des de la distància t’escric per a dir-te, i et dic, que malgrat que te n’hagis anat, ets de tot cor a dins meu per a sempre. Descansa en pau.

Back To Top
Search