Tramudança rebrà el Reconeixement de Mèrits 2023. Dels seus inicis a la dècada de 1980 i de la seva trajectòria, en parlam amb tres dels seus components més veterans: Margalida Cladera, Maria Bel Sansó i Joan Servera. “Estam contentíssims, però el Reconeixement de Mèrits hauria de ser pels balladors. Tramudança, sense els balladors que ens acompanyen a les places, no tendria sentit”, explica Maria Bel Sansó. “Ens ha fet molta il·lusió compartir aquest reconeixement amb l’Agrupació Sa Torre. Som companys de batalles i de rialles. Hem coincidit a centenars de concerts, hem ballat amb ells i han ballat amb nosaltres”, afegeix Margalida Cladera.
El ball a plaça com estendard
“Tots érem un grup de balladors. L’únic músic era n’Eugeni Canyelles. A la resta ens agradava ballar i vàrem començar a fomentar el ball de bot sense vestir, sense disfressar. Nosaltres formàvem part d’una agrupació de mostres de ball i els més joves comunicàrem que ja no ballarien més vestits. Volíem ball de bot, no mostres”, recorda Cladera. “No teníem músics i els mateixos balladors vàrem començar a sonar, a cantar i a cercar gent que ens poguessin ajudar. Així vàrem partir”, recorda.
“Tot això va passar devers l’any 1980, llavors érem un grup d’amics que vàrem posar en marxa el projecte. Però en pocs anys es varen anar aclarint els membres de Tramudança. Hi eren en Rafael Duran, en Joan Ramis, en Jaume Salas… Alguns d’ells varen anar a estudiar a Barcelona i altres tenien la seva feina. Finalment, vàrem ser sis els que decidírem empènyer i obrir el camí de Tramudança. Teníem molt de contacte amb els Sis som, que en aquell moment era el grup de referència amb Música nostra. Musicalment, ens ajudaren molt”, afegeix Joan Servera.
Brac de brau o Tramudança
“Al començament no teníem nom. Devers l’any 1983 o 1984 vàrem fer una pluja d’idees. Varen quedar dos noms finalistes i tots dos varen ser propostes d’en Rafel Duran. Un era Brac de brau i l’altra, Tramudança. Va guanyar aquest darrer perquè vàrem reivindicar el sentit de tramudar, de canviar aquella manera de fer i de mostrar la cultura i el ball. Volíem apropar-la a tothom i que no només quedàs damunt l’escenari”, explica Maria Bel Sansó.
“Abans costava molt que la gent ballàs a plaça, fins i tot costava que hi hagués un espai perquè la gent pogués ballar. Les cadires estaven col·locades fins just davall l’escenari. A poc a poc vàrem anar a convidant la gent major del poble que sabia ballar, però que feia 20 a 30 anys que no ballava i la gent es va anar animant. Potser nosaltres som els darrers que hem après a ballar de la gent major que encara en sabia. I des del començament vàrem voler oferir aquesta oportunitat a tothom: aprendre a ballar a plaça”, concreta Margalida Cladera.
Investigar per recuperar
Un dels objectius de Tramudança sempre estat la recuperació i la investigació del ball, la música i les cançons que es cantaven antigament. Han remenat arxius i han donat a conèixer antigues melodies i tonades. Però “entre aquestes tasques també hi ha la de documentar cantadors balladors i sonadors, que tenim a registrats i molts d’ells ja no hi són. Aquest és un material que prendrà forma d’una manera o una altra”, avança Joan Servera.
Fites i actuacions
El disc No dóna gran cosa més l’agre de la terra (2001) ja inclou tonades i cançons tretes de l’oblit. I a més dels músics del grup, també hi canten jotes, mateixes i copeos Rafel Umbert, de Sa Fontpella i Francisca Puigròs, Cotana. “Ens va costar devers cinc anys de feina! Mai no hem estat tan productius com els companys de l’agrupació Sa Torre”, ironitza Joan Servera. I si parlam d’actuacions importats, Tramudança ha voltat pels territoris de parla catalana i també per França. “A mi em varen impressionar molt les actuacions que férem a Gennetines, al sud de França. S’hi celebra el festival Le grand bal de l’Europe. Hi vàrem fer tallers de ball i de música. Els vàrem ensenyar jotes, mateixes i castanyetes. A mi em traduïen i duia un micro que pareixia na Madonna”, recorda Margalida Cladera. Altres fites importants pels membres de Tramudança han estat “les festes de Sant Antoni a Gràcia o el Jaleo dels ases de Sant Lluís, a Menorca. Hi hem tocat molts anys disfressats amb els músics d’allà”, afegeix Joan Servera.
40 anys amb alts i baixos
Tramudança també ha rebut cops durs durant la seva trajectòria. “La mort de na Francisca Adrover ens va impactar a tots d’una manera molt forta i va aturar Tramudança durant més d’un any. A partir de tot això n’Eugeni Canyelles i na Joana Domenge varen deixar el grup. Ara fa nou anys de tot allò”, rememora emocionada Margalida Cladera. “Ells dos no es varen veure amb coratge de continuar i vàrem passar de ser set, a ser quatre. Érem nosaltres tres i en Toni Aranda, que va deixar el grup quan va ser pare”, concreta Maria Bel Sansó. “Ens vàrem plantejar deixar-ho tots, era molt trist. Però vàrem decidir continuar la feina de na Francisca, i continua tocant les seves cançons. Vàrem quedar sense guitarra, sense una veu i fora violí. I vàrem haver d’incorporar més gent.”, recorda Joan Servera. “Mai no hem cercat els músics pel seu currículum, cercàvem gent amb un tarannà i una concepció de la música tradicional semblant a la nostra”, explica Maria Bel Sansó.
Així, als tres membres originaris de Tramudança, s’hi han afegit en Jaume Obrador, en Joan Carralero, en Tolo Comas, en José Prada i en Bartomeu Puigserver. Tots ells volen fer arribar el seu “agraïment als balladors i les balladores que faci fred, faci vent, o faci sol, hi són. Ens fa feliços veure la plaça plena de moviment des de damunt l’escenari”.
