A la meva adolescència vaig llegir desordenadament i em vaig iniciar en el feminisme més icònic. Simone de Beauvoir em va parèixer interessant, em van agradar molt Miedo a volar, d’Erica Jong; i sobretot El varón domado, d’Esther Vilar, que d’una manera molt peculiar capgira la mirada sobre el món patriarcal. A les classes de batxillerat participava apassionadament si sorgia el tema feminista i segurament més d’una vegada vaig ser una autèntica pesada. Mon pare, davant algunes reivindicacions meves a ca nostra, estava absolutament horroritzat.
Però mai vaig anar a una manifestació feminista. Condoleezza Rice, exsecretària d’Estat dels Estats Units, ho contava també de son pare i sa mare i d’ella mateixa: eren activistes en la causa afroamericana, però senzillament no anaven mai a manifestacions ni portaven pancartes. I record aquest detall perquè sempre vaig pensar que el meu activisme feminista es reflectia en les meves decisions personals i la meva ideologia, però que no tenia coratge de passejar-me en les manifestacions…
Fins que va arribar n’Antònia. Si ja vaig dir que la seva amiga M. Antònia Oliver era tremenda, Antònia era tremendíssima. Et tremolaven les cames quan veies una telefonada perduda seva, perquè sabies que et demanaria fer alguna cosa… i mai sabies QUINA SERIA aquesta cosa. Record la seva il·lusió per la performance sobre els feminicidis amb quilos de carn crua a la plaça de sa Bassa; va ser ella la que es va ajeure mentre Maria Huerga escampava la pintura per sobre d’ella, en una escena d’un impacte visual esfereïdor.
Amb n’Antònia hem fet de tot per tot: hem anat a manifestacions (tant sí com no), hem llegit manifests (costi el que costi), hem inaugurat places i pensat els oficis femenins que necessitaven més reivindicació (un any les Kellys, un altre les sanitàries, les mestres, les emprenedores, les perleres, les pageses…). Hem escrit i publicat quaderns molt bonics i pedagògics, amb fitxes per treballar sobre coeducació i biografies de dones locals. Hem tocat, cantat i fet números de percussió corporal: una peça per a graneres en l’homenatge a les Kellys i una amb pilotes de bàsquet en el de les esportistes encara es poden veure a algun vídeo perdut… Hem fet conferències, concerts, exposicions i homenatges. Hem penjat cartells amb noms de carrers dedicats a dones, un fet sobre el qual ella insistia: visibilitat i reconeixement a la tasca femenina en qualsevol nivell, però l’àmbit públic és el que més s’ha de cuidar.
Destaquen també els dos homenatges que va organitzar a Margot Fuster (que ens va deixar també la setmana passada) i Conxa Vadell, dues professores de música que tingueren una incidència enorme en la formació de generacions de músics manacorins. Antoni Parera Fons va tenir un ensurt gran quan li va programar un homenatge que comptà amb la presència de M. del Mar Bonet, i va aconseguir d’ell una composició original que forma part del poemari Essència de mare. Aquest poemari de M. Magdalena Gelabert fou pensat com un espectacle de poesia recitada, i es va incorporar aquesta peça de Parera Fons i algunes composicions meves molt senzilles com a rerefons de la recitació.
Sempre he pensat que Antònia sabia veure, de les persones, coses que elles mateixes no poden albirar. I et proposava, sobretot, tirar endavant projectes de caràcter cultural que tenien un valor d’educació en la igualtat i sobre el feminisme: El Col·lectiu de Dones de Llevant. 10 anys de feminisme actiu és el llibre que resumeix totes aquestes iniciatives esmentades.
Antònia endevinava el teu potencial i t’estirava a desenvolupar-lo. A ella li agraesc haver tornat a agafar la composició després de molt temps, perquè em va demanar música per a un poemari de Bernat Nadal sobre Camille Claudel. Tot i que Bernat Nadal va decidir després que el poemari seguiria un altre camí, sempre he pensat que són peces molt senzilles, però d’una sonoritat íntima que recorda la vida de Camille Claudel; la vida de moltes dones que Antònia va conèixer en situacions d’autèntica privació i a les quals va ajudar. Totes aquestes de les quals no coneixem el nom, però que beneeixen el d’Antònia en silenci.
