Ulls que miren dins els ulls

Diuen que les olors són apreses. Que el gust per un aroma o la repugnància per una pudor ens són ensenyades de petits. Ens ensenyen a tenir oi davant determinades olors. I a meravellar-nos davant d’altres que se suposa que són més aromàtiques o agradables. Encara més ens passa això amb el gust estètic per les coses, per un paisatge, per un indret, per una creació artística o per qualsevol manifestació cultural, sigui personal o sigui col·lectiva o popular.

Res del que deim davant un infant no és gratuït: “Oh, mira quin cel més guapo”, o també, “Ai, quina forma de vestir tan estrafolària, pareix un estrúmbol, aquest”. Són judicis de valor, alguns reconeguts com a generals, d’altres de més exclusius. Cal reconèixer, no obstant això, que no tothom sent i manifesta les mateixes opinions davant, per exemple, un paisatge natural verge o davant una urbanització arran de mar. Quants de vosaltres no heu sentit sovint davant un passeig marítim o una fila d’hotelets blancs a primera línia allò de “ho han deixat molt bé”. No tot és gratuït davant els ulls d’un infant, però tampoc no tot hi serà permanent. Creixerà i modularà discursos i opinions entorn del que veurà i del que viurà, en funció de cadascuna de les influències que rebrà al llarg de la vida, unes influències, tanmateix, que modularà també de cada vegada amb un criteri més exclusiu i acurat.

En qualsevol cas, la nostra imatge d’avui ens mostra el reflex en unes ulleres de sol. I això, poc o molt, ens remet a aquesta capacitat d’aprenentatge a través de la mirada dels altres, que pensam tan sovint que és la que enriqueix la nostra. L’Encontre del dia de Pasqua és un dels moments àlgids del calendari litúrgic catòlic. És curiosa l’afluència gairebé massiva de gent a la plaça principal del poble per acudir a les capadetes de la marededéu davant el seu fill ressuscitat. No té, ni de molt, l’Encontre, la participació activa que puguin tenir altres festes molt més populars, com la de Sant Antoni a Manacor o la de la Patrona a Pollença, per dir-ne algunes de relacionades de gairell amb la religió. I també el pes religiós en l’Encontre és molt més potent que en aquestes altres celebracions, que podríem dir que han estat reconquerides pel poble davant el poder sovint usurpador de l’església.

En aquest cas, l’església sembla que pren l’arribada de la primavera com a fita per a la celebració de la resurrecció del seu profeta. Com si, en general, renasqués també la vida. La festa esdevé una explosió de colors i un ritual après acompanyat de música i mamballetes que anuncien, a la fi, el més desitjat del dia: la freixura, les panades, dos menjars tradicionals que ens entronquen de manera directa amb la Pasqua jueva, demostrant-nos que les tres grans religions monoteistes tenen tantes coses en comú que hom no arriba a comprendre vertaderament quina és la diferència entre totes tres, atenent el que pregonen les seves diferents escriptures.

A la fi, la mirada de l’Encontre, esdevé diversa com diversos són els homes i les dones, com diverses són les seves parles, i com diverses són les seves creences i les seves idees. Els colors, l’alegria, la música, les capades i la certesa que tot torna a recomençar, però, semblen esdevenir generals quan, any rere any, veim florir primer els ametlers, i després com treuen ulls nous les figueres. És tan sovint que la natura ens guia cap a la cultura i no a la inversa…