Skip to content

“Últimas tardes con Teresa”

Amb la novel·la Últimas tardes con Teresa el seu autor va fer molt més que crear un personatge; va recrear tot un ambient, una manera de viure i de pensar, un barri personificat en Manolo Pijoaparte.
Juan Marsé neix a Barcelona l’any 1933. És adoptat pel matrimoni Marsé i estudia en una escola del barri, però és un mal estudiant, ja que li interessen més les novel·les d’aventures i el cinema de Hollywood d’aquella època. Al mateix temps, es dedica a vagar pel seu barri i per la muntanya del Carmel.
Comença a treballar de joier i després del servei militar i aconsellat per Gil de Biedma parteix cap a París, on roman un parell d’anys. En tornar a Barcelona continua fent de joier mentre escriu el que serà el seu primer èxit: Últimas tardes con Teresa. Ja del tot segur de la seva vocació literària, abandona el seu ofici de joier i comença a treballar en col·laboracions per a editorials, traduccions, columnes en diaris i revistes i diàlegs per a cinema. Ell es defineix a si mateix com a novel·lista català que escriu en castellà. Mor també a Barcelona l’any 2020.
Va rebre nombrosos premis i distincions per la seva obra. Entre els més importants el Premi Seix Barral, aquest per la novel·la que ara estem comentant; el Premi de la Crítica, aquest concedit dues vegades; el Premi Nacional de Literatura, i finalment li fou atorgat el Premi Cervantes.
La novel·la situa els fets que narra entre l’estiu de l’any 1956 i la tardor de l’any següent. Som a la nit de Sant Joan i en Pijoaparte, xarnego, baixa del seu barri del Carmel de Barcelona cercant una festa de la bona societat on pugui ficar-se. El que cerca és conèixer una noia que el tregui de la seva vida de misèria al barri. Coneix na Maruja, que ell no sap que és una criada, i a través d’ella coneix na Teresa, la senyoreta de la família burgesa catalana a qui serveix na Maruja. Per una circumstància desafortunada s’estreny la relació entre en Manolo i na Teresa.
Aquesta és la base romàntica de la història, però quan la comentàrem ja sortiren a la llum altres temes que eren molt importants. Un d’ells és la lluita de Manolo per sortir del Carmel i de la seva vida de misèria i delinqüència. Un altre és el contrast existent entre l’alta societat de Sant Gervasi i la vida marginal que representa tot el barri del Carmel. També ens fixàrem que l’autor deixa anar unes crítiques contra els estudiants de casa bona, representats per na Teresa i els seus amics, sobretot amb en Lluís Trías de Giralt, que juguen a ser d’esquerres políticament, però per a ells no deixa de ser això, un joc.
Ens vam adonar que per aconseguir-ho l’autor defineix molt bé els personatges i els barris, els carrers i les places de Barcelona. Per una banda, en definir en Manolo i tots els altres que viuen al Carmel (en Sans, en Cardenal, n’Hortènsia, na Lola), arriba a fer-nos veure el barri com un personatge més de la novel·la. Ja ens va cridar l’atenció la llarga descripció del Carmel que fa al principi de la novel·la. En descriure l’ambient del barri, anem entenent millor les motivacions d’un personatge com en Manolo que té les idees molt clares quant al que vol ser a la vida. Ho pugui aconseguir o no. Però ell lluita per arribar-hi.
Per altra banda, trobem na Teresa i els estudiants de la bona societat, que viuen una existència plàcida, amb una rebel·lia que en realitat només suposa un enfrontament amb els pares. La ingenuïtat que demostra na Teresa quan s’endinsa en el món d’en Manolo et fa veure que mai podrà integrar-se en aquest àmbit. Que és un món molt llunyà al seu. I precisament aquesta divergència entre ells dos és el que manifesta més cruelment la diferència de classes socials de la ciutat.
Ens trobam davant una narració clàssica contada cronològicament i dividida en tres parts: l’inici, amb la presentació de personatges i situacions; el nus, en què es desenvolupen les relacions d’en Manolo i na Teresa, i el desenllaç, en què les motivacions d’uns i altres conclouen la història.
El narrador en tercera persona no es limita a contar la història. És un narrador omniscient que s’implica, dubta d’algunes coses que diuen i fan els personatges, els interpel·la, xerra amb ells, els critica. D’aquesta manera, aconsegueix que la narració sigui fluida; no és gens freda ni superficial quant als sentiments, ja que els personatges manifesten els seus pensaments i records i ens deixen la seva empremta en les seves paraules.
En Pijoaparte i els seus amors nasqueren a Últimas tardes con Teresa l’any 1966 i la veritat és que ell no ha mort. S’ha convertit en un personatge tan potent, orgullós, original i suggestiu que la memòria dels lectors encara el conserven viu.

Back To Top
Search