Skip to content

La guerra d’Espanya altre cop: dos reusencs

A la foto: Redondo, Primo de Rivera i Ansaldo, responsables dels grups terroristes de Falange.
A les xarxes socials apareixen sobtadament noms que no t’esperes, Luys Santamarina, i que creies totalment oblidats. Aquest andova, un espanyol de Colindres, amb el nom real de Luis Rodríguez Santamarina, aparegué per la Barcelona de la darreria dels anys 20.
Tenia fama d’extravagant, abrandat i vegetarià, afecció compartida amb alguns grups llibertaris d’aleshores. Capitanejà un grup de joves, Fèlix Ros, Xavier de Sales, Josep M. Fontana… entre altres nins de casa bona, que foren el nucli de les JONS i llavors de la Falange a Barcelona. Perquè us feu una idea de com va quedar el nostre país, després de la desfeta i ocupació militar de la part que encara no hi estava, a la primeria del 1939, Santa Marina arribà a presidir l’Ateneu Barcelonès i fou el director de Solidaridad Nacional, antiga Solidaridad Obrera, una altra relació amb els anarquistes, que també escrivien sempre en espanyol.
Un dels deixebles esmentats, Josep M. Fontana, provenia de la burgesia reusenca i anà a Barcelona per seguir els seus estudis universitaris. Després del cop d’estat de juliol del 1936, fracassat a tot el país tret de Mallorca i Eivissa, aquests belitres s’amagaren, fins que alguns d’ells assoliren d’arribar a la zona feixista, concretament Fontana i de Sales, a Salamanca, on començaren a col·laborar en la revista que aglutinava sobretot falangistes catalans, Destino. Fontana, juntament amb el seu cosí Enric, que només tenia 15 anys, es presentaren voluntaris per anar a combatre finalment al Terç de Montserrat, delmat a la batalla de l’Ebre, a la zona de Quatre Camins, entre Gandesa i Vilalba dels Arcs. Una nit, Fontana, es trobà separat dels seus companys i amagat, sentí unes veus que de tot d’una li semblaren txecs o polonesos de les Brigades Internacionals, però que finalment descobrí que eren mallorquins també combatents al Terç montserratí.
Acabada la guerra, el cosí Enric es pogué enfilar dins l’estructura de càrrecs del franquisme, i arribà a ministre. Sembla que en Josep Maria va veure aturada la seva ascensió perquè se separà de la seva dona legítima, una Bertran d’Ossó, germana d’un caigut en un dels assalts a la serra de Cavalls, i se n’anà a viure amb una dona il·legítima, imaginem el disgustarro del Caudillo i de la seva dona.
Potser aquest fet l’induí a escriure Los catalanes en la guerra de España, fent servir una denominació de la guerra, més catalana que altra cosa. En aquest interessant llibre reivindica el paper jugat pels nostres compatriotes que es passaren als feixistes revoltats, sacrifici que segons ell fou molt poc recompensat en la postguerra.
Un altre reusenc oblidat, però no tant, Joan Garcia Oliver, autor de les memòries El eco de los pasos, començà a conèixer les lluites obreres de ben jove. Treballava de cambrer quan decidí al 1917, anar-se’n a Barcelona, on coneixeria l’anarcosindicalisme, les vagues i el combat. Membre del grup, on destacava Durruti, conegut com Los Solidarios, que practicaven també la lluita armada, tal com pretenien fer els amics de Santa Marina.
Participà en atracaments de bancs, conegué la presó, i la “gimnàstica” revolucionària, que constituïa una mena d’assaig per tenir preparada la gent de la FAI de cara a una possible revolució. Arran del cop d’estat del 1936 cobrà una gran protagonisme i fou un dels principals responsables del Comitè de milícies antifeixistes, aquells que volgueren fer pagar a Bayo la tornada a Barcelona sense haver pogut ocupar Mallorca. Durant la guerra arribaria a ser ministre de Justícia, ell, veterà de les presons per les activitats revolucionàries. Morí a l’exili, prou oblidat, fins que no es publicà el llibre que hem esmentat.
Tots dos eren catalans, un formà part dels guanyadors i l’altre dels exiliats i perseguits. Els amics d’en Fontana assassinats per incontrolats foren objectes d’homenatges i monuments que els honoraren devers 40 anys. Els amics d’en Garcia Oliver, assassinats a la postguerra pel dictador Franco, resten en gran part innominats i sense que se’n conegui la seva inhumació. Potser per això darrer, alguns “polítics” hereus dels primers, se senten encara impunes per amollar barbaritats. Ens va mancar un tribunal com el de Nüremberg i així ho tenim.
Back To Top
Search