Montserrat Alcaraz
El dissabte matí vaig anar a esperar la flama de la llengua a Campos, “la set segles fidelíssima vila de Campos” com deia el nostre cronista oficial. Com que vaig veure un estol de gent considerable vaig estar content. També de la participació del grup local Pinyol Vermell que amenitzaren la trobada amb les inevitables xeremies. Gràcies a ells no va ser necessari que tragués de l’estoig les meves i així el meu fill flabioler va cobrar els seus primers 20 euros sense fer res. Jo l’hi he emparaulat un sou per cada vegada que feim colla. És que aquests al·lots mamen neoliberalisme des de la naixença, redell!
Després vàrem fer una volta pel mercadet d’encants que es fa prop de la plaça dels tres molins cada dissabte i vaig trobar un vinil dels Pink Floyd, aquell de la portada amb el paisatge apocalíptic i una gran fàbrica amb xemeneies colossals. Tan emocionat estava que no vaig comprovar si el disc es corresponia amb la coberta i en arribar a casa va resultar que dintre n’hi havia un d’Isabel Pantoja. Això passa per ser massa impulsiu… També coses semblants m’han succeït amb les persones que quan te n’adonaves només valia l’embolcall. Però sempre podem fer alguna cosa per millorar-les. Mai, com amb el disc, és massa tard per tornar enrere.
El capvespre vaig anar a un dels espectacles del festival de circ d’Alcúdia. Es tractava d’uns llançadors de punyals i destrals. Al cap d’una estona d’actuació demanen un voluntari adult i amb assegurança de vida. Com que som funcionari i no duc la vacuna antimalalties dels autònoms vaig fer una passa endavant. Si em nafraven jo podria romandre tranquil. Quan em vaig atracar a l’al·lota que feia part de l’espectacle, ho dic per la seva bellesa homicida, me la vaig mirar als ulls i va resultar que li vaig endevinar un punt d’estrabisme. Lluny de fer-me recular li vaig demanar que tiràs a ferir cap al cor. Era brasilera i va somriure de tal manera que ja m’havia deixat hipnotitzat. En embenar-me els ulls vaig començar a taral·lejar la cançó “Garota de Ipanema”, per espassar-me la por més que res.
El diumenge se’m presentava el dilema d’anar a més activitats del festival de circ o anar a la plaça Major a enlairar banderoles pel català. Pensava, tota la nit passada, en la ballarina llançadora de ganivetes i pensava en tota la feinada que alguns vàrem fer les passades eleccions repartint alfabegueres per intentar no arribar on ara som. En el meu cas vull assenyalar sobretot a la meva estimada, i combativa a més no poder, Anabel Riveras que fa de regidora republicana i independentista de veres en un poble on és molt més complicat defensar uns ideals esquerrans del que pugui semblar vist des de la llunyania. També em vingué a la memòria la nit electoral i la mitja dotzena de persones que quedàrem en el local de MÉS per Campos. On era tota la gent? Aquell vespre mancava suport a persones com Anabel que es compliquen la vida en un poble políticament fidel, com deia el nostre cronista, als ideals de dreta. Per sort he deixat de ser sectari, però sí que estic per dir que els principals contraris a Mallorca són els mateixos mallorquins que no han arribat a entendre que: si no fas política te la fan. Sobretot des de Madrid pel qual no som més que un poble mansuet i dòcil. Això sí amb diades per la llengua i camisetes verdes cada cert temps.
Em deman si vaig fer bé prioritzant una mena de circ autèntic, amb ballarines i pallassos, funambulismes i malabaristes de veritat, que anar a fer “país” (o potadetes?) a Palma. Organitzar tot això de la Diada du una feinada que fa por, però és de curts de gambals no prevenir abans de voler curar. Perdérem les eleccions per alguna cosa i les tornàrem a perdre mentre gent ecoprogresobiranistaLGTBtransmulticulturalhyppyflower es quedi a casa seva quan s’ha d’anar a votar i fer campanya. I ideologia.
Amics, crec que el peix es ven cada quatre anys i molts, que ja està bé que s’engrescassin en la Diada, es queden a casa seva per no empastifar-se de pudor emplenant paperetes o repartint les –aromàtiques!- alfabegueres. La meva amiga Luana això ho va entendre, mentre li parlava de Mallorca i les seves contradiccions, així, prenent un gelat a la badia des d’on es veien aquelles xemeneies de la central elèctrica abandonada, talment les de la portada del vinil de Pink Floyd. Quan li contava tot això de la Diada, Luana em parlava del Carnaval de Rio. Es va aixecar de la cadira i començà a ballar. Luana també practica la Capoeira.
