*Il·lustració de Joan Serra utilitzada per a la portada del llibre “Pendents que arribin els conqueridors”
Margalida Galmés
Fa poques setmanes vaig llegir La lentitud de la mirada, de Joan Manuel Homar. Abans de posar-m’hi, però, m’havia cridat l’atenció un aspecte de la condició biogràfica de l’autor: és barceloní de família manacorina i, tornant a les seves arrels, estiueja cada any a Cala Magrana. El poemari, que va guanyar el Premi Ciutat de Palma de Poesia 2016, evoca la cala paradisíaca i idíl·lica, com un lloc on esquivar la perversió del món, de l’hivern. Com La lentitud de la mirada plasma des d’uns ulls adults, madurs i emotius, Manuel Homar ha vist passar els estius a Cala Magrana acompanyat de l’aire calent, l’olor de la mar i les postes de sol. Es tracta d’una veu poètica que reflexiona sobre la bellesa del paradís, el pas del temps i l’amor.
Durant la lectura, els poemes em connectaven amb Pendents que arribin els conqueridors, del músic Miquel Serra. El primer relat del llibre, «Un esperit alt», descriu amb detall els estius de la veu narrativa a Cala Morlanda, quan encara és un nin. Així, la mirada infantil, pulcra, idealitzada i fins i tot inconscient és una característica que lliga amb la perspectiva del jo poètic de Manuel Homar. Potser és massa atrevit comparar dos autors tan dispars, d’àmbits diferents i que no cultiven el mateix gènere literari, però en aquest article us n’extrauré algunes similituds. L’objectiu d’això és, doncs, veure que les relacions personals i íntimes que els autors estableixen amb les cales de Mallorca –en aquest cas, de Manacor– s’alimenten de les mateixes paraules.
El que queda clar és que els aspectes i conceptes destacats s’assemblen en La lentitud de la mirada i «Un esperit alt». Així, veim com per a la idealització de les estades estiuenques a Cala Magrana i dels estius d’infantesa a na Morlanda s’al·ludeix als mateixos motius. Per començar, a les dues obres es presenta la dicotomia retòrica entre el matí i el vespre, entre el sol irradiant i els fanals de la nit. D’una banda, Manuel Homar parla del llum verd d’un llaüt que, guixant la foscor, navega per la mar. En canvi, Serra es fixa en els estels del cel nocturn que s’albiren des de les roques. Un altre dels aspectes puntuals en què ambdós escriptors claven la mirada és la fauna de la marina i el seu renou, i les plantes que sobreviuen a l’estiu i la seva olor. Els elements del paisatge, una vegada més, impregnen les descripcions idíl·liques del lloc concret. De fet, com el narrador de Serra explica: «només xerr de l’encant de les coses corrents».
D’altra banda, el factor del temps pesa especialment en les dues obres. En el moment en què s’ambienten, només van al paradís puntualment: el jo poètic de Manuel Homar visita Cala Magrana les temporades de calor i el narrador de Serra, Cala Morlanda els caps de setmana, festivitats i estius. Per això, quan hi van visualitzen el transcurs del temps, i això els afecta. Primer, «Tovallola blava», de La lentitud de la mirada, adverteix amb una perspectiva de vellesa que: «transcorren els estius i sempre som / més vells que en qualsevol fotografia». En canvi, «Un esperit alt» parla que «cada estiu succeïa l’anterior», però amb connotació positiva. L’infant protagonista, durant molts d’anys, creu en la immunitat del que na Morlanda suposava.
Aquests aspectes són les relacions més evidents entre els dos textos i serveixen per demostrar la semblança entre ambdues perspectives literàries. Personalment, i potser influenciada per Gabriel Galmés, sempre m’ha agradat llegir les visions que tenen els llibres de situacions locals com a mecanisme per comprendre l’essència humana. En aquest cas, La lentitud de la mirada de Manuel Homar i «Un esperit alt» de Serra ho aconsegueixen i, precisament per aquest aspecte, crec que ja són dignes de recomanar-vos-els..
