Un No – Sant Antoni en família i en bicicleta

Fotos: Andreu-Salas

És conegut en la disciplina de la geografia el terme de no-lloc, com “un espai intercanviable on l’ésser humà roman anònim, la persona no hi viu i no s’apropia d’aquests espais, amb els quals hi ha més aviat una relació de consum”. El dia de Sant Antoni d’enguany potser ha estat això, també, una no-festa, un dia assolellat qualsevol amb el qual no hem pogut intercanviar-hi emocions ni sentiments, una no-festa de la qual no ens hem pogut sentir ni partícips ni membres. Un dia inexistent estibat de carrers buits i silencis indomables.

Hi hagué, però, qui, sense abandonar allò que coneixem com a intimitat del nucli de convivència, agafà les bicicletes i voltà per Manacor per sentir aquesta gosadia innata de callar que té el silenci, fins i tot en un dia en què la festa l’hauria d’haver tengut arraconat. Les portes de l’església tancades a pany i forrellat, la plaça del Mercat, deserta i potser més inhòspita que mai i amb el primer ball més llunyà en el temps que s’ha recordat mai; cal baciner, al carrer de Sant Roc, amb el frontis enramellat; l’Ajuntament, enguany sense gloses, enguany amb les taus penjades talment banderes a mig pal en senyal de dol per les cançons que no hem pogut cantar.

Davallant de les bicicletes, els nostres intrèpids santantoniers, comentaven les imatges penjades per l’Ajuntament i el Patronat i hom no sap si recordaven les vivències de l’any passat o projectaven, qui sap, les que desitgen sentir, a frec de pell, l’any que ve.

Carrers i frontis enramellats
Tot i que els concursos dels Amics de Sant Antoni també quedren anul·lats, molts de carrers s’enramellaren com sempre, o fins i tot més, com ara el d’en ballester, amb aquesta festa de taus, murta i dimonis.