Un renaixement espectacular de la fira del maig

La fira del mes de maig a Manacor té una tradició que es perd en la història del temps. Parlam de segles, si més no. Associada a la fira, durant les darreres dècades hi ha anat afegida la celebració de les Fires i Festes. Es tracta d’un esdeveniment no vinculat a cap festa tradicional concreta, ni eclesiàstica i fora de la litúrgia religiosa que va ser implantada a Manacor després de l’ocàs de la festa de Sant Jaume, que avui lluita per tornar a obrir-se camí dins el calendari de celebracions i festes manacorines. No debades, Sant Jaume era, i és, el nostre patró d’estiu. Cal recordar també que tradicionalment els pobles i viles de Mallorca han tengut sempre un patró d’hivern i un d’estiu, i que tot i que la celebració de fires especialment a la tardor i a la primavera són un fet comú, no ho són gens les festes patronals en aquestes dues estacions.

A més, en actes com el de les desfilada de carrosses, inicialment una enrevoltada festiva amb lleugers aires militars propis de l’època franquista i després una teringa de desfresses escolars de tots colors, s’intueixen tics més propis d’una societat estantissa, poc, o gens, crítica, i guiada per una organització que cerca més la participació mediàtica dels assistents mudats i l’activa dels infants vestits de floretes, tomàtigues de ramellet, papallones o poriols, que no una participació que prengui partit i que aprofiti sempre que pugui les ocasions per mostrar quines són les mancances, les injustícies, o els aspectes amb marge de millora en general que hi pugui haver al municipi.

En qualsevol cas, cert és que la celebració compta amb el vistiplau de la població. Na Camel·la i Baix del Cos embellien diumenge passat amb l’assistència massiva i postcovidiana a la fira. El bater de sol es combinava amb la llarga espera a un costat del traçat perquè passassin els visitants en sentit contrari. Els firaires exposaven els seus productes i en venien qualcun. Els actes associats al programa també triomfaven i triomfen amb afluència de públic tan habitual com a estones sorprenent.

El cas és que la festa funciona. Ara el que cal demanar-se és si en vista de l’èxit, cal, per postissa que sigui, mantenir-la i unir-s’hi amb tot l’entusiasme o, per contra, lluitar-hi aferrissadament en nom de la tradició, l’autenticitat i, sobretot, la participació activa i crítica del poble.