Francesc Mestre Pastor, Torres (Maria de la Salut, 1919-2021) era, com tanta de gent del seu temps, un gran coneixedor de remeis i supersticions, i en servava, ben clara, la memòria, de tot aquell bagatge immaterial que només és dins el cap de la gent que ho va viure.
Antigament, quan un estolet d’infants anava a cercar nius d’aucells als arbres, l’infant que trobava un niu ho comunicava als altres en veu baixa. Com és que ho havia de dir als altres en veu baixa?
Ho havia de dir fluix per si hi havia una serp per allà devora.
No li veig la punta (el sentit). Quina és la relació entre la serp i parlar en veu baixa?
Jo vos en donaré el net (l’explicació). Ho havien de dir fluix perquè en temps primer deien que les serps entenien l’idioma de la gent… les serps entobien els aucells…
En sabeu cap altra, de creença referida a les serps?
A temps meu deien que les serps saben fer dormir els homes.
És cert que hi havia homes que si tenien mal de cap, per llevar-se el mal de cap s’untaven els testicles d’oli?
Sí, és ben cert. Un temps, si teníem mal de cap, els homes ens untàvem els collons d’oli.
Les dones també s’untaven d’oli si teníen mal de cap?
No. Jo he vist un temps que si una dona tenia mal de cap es posava una coca bamba damunt el cap.
Abans es tenia per cosa certa que quan una dona estava embarassada tenia la virtut de guarir malalties.
Jo vos puc dir que si tenies mal de panxa i una dona emprenyada (embarassada) et posava el seu davantal damunt, et fugia el mal.
Abans hi havia pares que tallaven les pipelles als seus fills quan tenien pocs mesos de vida. Com és?
Llavors tallaven les pipelles als infants quan eren molt tendres perquè deien que de grans no serien porucs.
Deien que néixer en determinats dies de l’any suposava que una persona tendria bona o mala sort a la vida. Què en sabeu, d’aquest remenat?
Deien que els qui neixen el dia de Nadal eren més sortats que l’altra gent.
Què era el “ball de llis”?
Ara li diuen “ball de bot”.
Sentíreu parlar dels “homenets de colzada”?
Sí, deien que eren uns homes molt petits que no els podien veure, i que aidaven la gent a fer ses feines. (Vegeu comentari número 1).
Heu estat home de fer la vetladeta abans d’anar a dormir?
No. Quan arribava el vespre passàvem el rosari, sopava i en haver sopat, tot d’una cap a l’estudi. Ara, a l’estudi li diuen “dormitori”.
Com és que no hem d’apuntar mai amb un dit a una carabassera?
Si apuntaven a una carabassera amb el dit, la carabassera no creixia pus.
Deien que quan s’apagava un llum d’oli era perquè en aquell moment passava una ànima.
També deien que si dues persones xerraven plegades i s’estrevenia que justiment (sic) deien les mateixes paraules, en aquell moment treien una animeta del purgatori.
Diuen que quan plora un ca (grinyola) passarà una desgràcia o hi haurà una mort.
Sí, ho deien. Un dia vàrem sentir plorar el ca d’una veïnada i l’endemà varen trobar la madona del ca penjada. Si una gallina cantava de gall deien que qualcú es moriria. -cantar de gall: cantar com un gall- (Vegeu comentari 2)
El cant de l’òliba també era interpretat com un auguri de la possible mort d’una persona.
(Parla la filla de l’entrevistat) El meu padrí va sentir cantar una òliba; l’oliba li va prendre el capell i l’endemà va ser mort. (Vegeu comentari 3)
Com es deia popularment anar a la botiga a comprar un quart de litre d’oli amb el propi setrill?
Es deia anar a comprar “la petita d’oli”.
Quan es moria una persona s’usaven pràctiques que avui en dia ja són fum de formatjada (que ja no existeixen, no s’estilen). En recordau qualcuna, d’aquelles pràctiques?
Quan es moria qualcú, tot d’una tapaven la cisterna, tapaven els miralls de la casa i llevaven els cossiols de dins la casa. Si a un carrer hi havia un veïnat que haguessin tengut un mort, els altres veïnats, els primers dies (des de la mort) no podíem regar la carrera; pensau que llavors els carrers no estaven asfaltats. (Vegeu comentari 4)
Deien que si qualcú havia de formatjar no podia tocar taronges. Com és?
Si havien tocat llimona o taronja o havien tocat carxofera i havien de formatjar, la llet no prenia.
Les dones no es depilaven.
Les dones no es depilaven, això va venir més envant.
Quin és el millor dia per a sembrar les faves?
El dia de Tots Sants tothom sembrava faves.
Gent de distints pobles m’ha contat diverses creences referides al Divendres Sant.
Deien que el Divendres Sant i el dia de Tots Sants sortien un parell de plomes negres als aucells, un plometxo (feix de plomes). El Divendres Sant sempre estava ennivolat, el bon Jesus és mort…
Què és o era el llopvolant?
Deien moltes coses del llopvolant, que era una malaltia que no coneixien que atacava les ovelles en la nit, era un mal que pegava a les ovelles, quedaven mortes en sec. (Vegeu comentari 5.)
Per quin motiu hi havia pagesos que enterraven un llagost a un sementer?
Si hi havia sequera enterraven un llagost perquè deien que al cap d’un parell de dies plouria.
Què sentíreu contar de les bruixes?
Que tornaven cans o moixos.
Vèiereu homes vestits a l’antiga?
Sí, jo encara som vist homes vells vestits a l’ample. Duien un mocador de daus davall el capell.
Qui eren els cadenadors?
Eren uns homes que canaven les finques amb cadenes. Per a saber la grandària d’una finca estenien unes cadenes que duien.
Com va reaccionar la gent de Maria de la Salut quan veieren l’aurora boreal de gener de l’any 1938?
La gent estava regirada, es pensaven que arribava la fi del món.
Deien que les persones nascudes el dia de la conversió de sant Pau tenien el poder d’immobilitzar animals si descrivien un rotlo amb la seva saliva al voltant d’un animal.
Si un “Pau” o una “Pava” (Paua) feia un rotlo de saliva a una serp, la serp no botava el rotlo. (Vegeu comentari 6)
A molts de pobles posaven una granera darrere la porta quan feia tempesta.
Aquí (a Maria de la Salut) també. Si feia llamps posaven una granera darrere la porta girada cap-baix cul-alt (posada a l’inrevés) perquè deien que així aquella casa no era tocada de llamps.
Quin era el vostre ofici?
Traginer d’oliva, sempre vaig fer de missatge.
Com anàveu vestits, els pagesos?
Per aquelles saons (en aquell temps) els pagesos dúiem espargates (sic. Espardenyes) i camisola.
Comentaris de l’entrevistador:
Comentari 1.
Els “homenets de colzada” formen part de l’enfilall d’éssers màgics de la cultura popular mallorquina, uns homenets que no eren visibles als ulls de les persones i que en la nit realitzaven tasques pròpies de les persones pel simple fet d’ajudar a la gent, sobretot als pagesos, tasques efectuades amb gran celeritat i perfecta execució. Una frase popular és o era la pregunta “Teniu homonets de colzada?” Aquesta pregunta la formulava una persona a una altra quan la primera restava admirada de la gran feinada que havia fet en poc temps aquella persona interrogada, com podria ser, per exemple, llaurar un gran sementer en molt poc temps.
Comentari 2.
Sentir plorar un ca el vespre era auguri de desgràcia o de mort, però era indiscutible auguri de mort si el ca udolava en divendres. Per a contrarestar els efectes adversos d’aquest mal averany, a Mallorca agafaven dues sabates i les giraven. Segons he espigolat per Eivissa, allà, per anul·lar els possibles efectes negatius del plor o grinyol d’un ca, o almanco per abacivar el lladruc d’aquell ca, la gent clavava en terra un ganivet de grans dimensions. En referència a l’espant que causava sentir cantar una gallina talment com canta un gall, que era indefectiblement auguri de mort, la solució per a revertir els efectes consistia a matar immediatament aquella gallina.
Comentari 3.
El cant nocturn de certes aus com a signe de malastruganca és cosa antiguíssima. Basta girar l’ullada cap enrere i recordar que a l’antiga Grècia, en sentir a la nit el cant de certes aus, s’invocava la protecció de la deessa Atenea.
Comentari 4.
Pens que des d’un punt de vista antropològic, l’explicació més plausible a l’envitricollada qüestió de l’esvaït costum de tapar els miralls i el coll de les cisternes immediatament després de la mort d’una persona és la següent: es diu que quan mor una persona, l’ànima abandona i surt del cos del difunt per la boca o pels oronells (forats del nas). En aquest moment l’ànima es troba en situació d’extrema vulnerabilitat per quan si l’ànima es veu reflectida en un mirall o a l’aigua d’una cisterna, aquest moment suposa una gran “desconcert” i “desorientació” per a l’ànima, moment que pot ser aprofitat pels mals esperits circumdants que poden conduir l’ànima cap a un camí o destinació que no és el camí correcte que l’ànima ha de prendre. Aquesta és l’opinió de diversos antropòlegs que més m’agrada respecte d’aquesta enreveixinada qüestió, però en tot cas acudiré a la dita “qui xerra, s’erra”.
Comentari 5.
El comentari majoritari per explicar què era el llopvolant consistia a afirmar que era un gran llop fantasmagòric o altre animal terrible i de constitució estranya que compareixia el vespre i que s’afuava a la guarda, provocant la mort del bestiar o que fins i tot encalçava i s’abordava a persones que en la nit anaven a part o banda. Record que a una rondalla de mossèn Alcover, alabat sia el seu nom, un pastor, tot esparverat, adverteix al personatge principal de la rondalla, l’heroi, que no vagi per res del món a cert barranc perquè les persones que gosen entrar dins el barranc no en surten vives, o que si una guarda d’ovelles entra dins el barranc és engolida a té qui té per una bestia ferotge i que per mor d’aquesta gran revessega tota la gent de la contrada està regirada i amb un peu alt nit i dia. L’heroi, davant aquella advertència li demana al pastor “hi ha llopvolant, al barranc?” Dit això, si acudim a la ciència, sabem que en realitat el llopvolant és o era la denominació popular del carboncle o àntrax maligne, una malaltia mortal causada pel bacteri Bacillus anthracis, que contamina les pastures i l’aigua que mengen i beuen les ovelles, cabres i vaques.
Comentari 6.
Un “Pau” o una “Paua” (pronunciat “pava”) es diu popularment d’un home o d’una dona que han nascut el dia de la conversió de sant Pau, dia 25 de gener, i que la saliva d’aquestes persones té propietats guaridores com poden ser llevar el mal que causen les picades d’abelles, paparres, aranyes de la mar i de la terra, etc, i moltes altres facultats que ara no debanarem aquí perquè de fer-ho seria més llarg que un fideïcomís. A la cultura popular mallorquina es fa distinció de dues castes de “Paus”: dels nascuts el dia de la conversió de sant Pau es diu que “són Paus per a tots”, és a dir, l’aplicació de la seva saliva té poders guaridors per a tota la gent. De les persones nascudes dins els vuit dies d’abans o de després del dia de sant Pau es diu que “són Paus per ells”, és a dir, la seva saliva només és guaridadora per ells mateixos i no té cap efecte guaridor per a l’altra gent.
