Us he de confessar que vaig estar molt content en saber que na Petra Munar serà filla il·lustre de Manacor; en un tres-i-no res em varen venir moltes coses al cap i al cor que vull compartir amb vosaltres. Fou una barreja d’alegria i d’enyor agraït.
Vaig conèixer na Petra quan jo era un adolescent, en els inicis del Casal de la Pau. Bé, seria més correcte dir que vaig conèixer na Petra i na Sebastiana, dues germanes que s’estimaven molt, rialleres i senzilles, amb qui ben aviat vaig connectar.
Na Petra formava part dels “fundadors” del Casal de la Pau, i tenia una forta amistat amb la meva germana Maria i el cunyat Toni. Les altres persones que integraven aquest grup eren, a més de la seva germana Sebastiana, en Toni Miró, en Joan Sansó, la meva germana Maria i en Toni Gomila. Jo era dels membres de la segona fornada del Casal i vaig admirar sempre l’equip dels majors.
Vaig tenir amb na Petra una bona relació. Aleshores jo era estudiant a Barcelona i compartia amb els monitors del Casal i els al·lots que hi assistien els campaments d’estiu, al Puig d’Alenar i a l’ermita de Manacor. Estones de lleure, de preparació de tasques, de reflexions i pregària en el darrer moment de la jornada, de jocs i balls, de riure i fer bromes…
El Casal va ser una escola profitosa que m’aportà moltes coses bones, entre les quals destacaria una fe adulta i compromesa amb la justícia, l’accés al coneixement del pacifisme i l’objecció de consciència (na Petra féu també una gran tasca a l’oficina d’objecció de consciència), l’atenció a la diversitat i als infants més vulnerables, un amor entranyable a la llengua catalana i un altre aspecte per a mi totalment nou: el comerç just.
Na Petra passarà a la història de Manacor com la gran impulsora del comerç just, que jo coneixia només d’haver-lo vist a grans ciutats. Tot allò que he sentit i llegit sobre aquesta tasca de la pròxima filla il·lustre coincideix en el mateix: en destaquen la persistència, la humilitat i, sobretot, la fortalesa de na Petra. Es pot ser fort sense ser violent, ni agressiu, ni tan sols cridaner; sinó des de la tendresa i la calma.
Quin record tenc d’ella? Per damunt de tot la seva bondat, bon humor, honestedat i constància, unes virtuts que vaig percebre també en la seva família. Una gent senzilla, propera, generosa i sempre disposada a donar-te una mà. I també molt alegre, gens complicada, a punt per fer una bona rialla i valorar allò bo de la vida.
Però el més important per a mi és que, amb la distinció a na Petra, podem afirmar que aquesta vegada ha guanyat la gent discreta, amable i feinera.
En un món dominat per la moda perversa de tenir molts “m’agrada” si ets dolent o si no mostres empatia amb les persones que pateixen, amb un discurs a les xarxes sovint superficial i buit, en què s’acusa fàcilment de “bonisme”, el seu exemple és un gir de guió imprevist que em fa molt feliç.
Gràcies a l’Ajuntament de Manacor i a tots els regidors que de manera unànime donaran suport a aquest reconeixement. És una decisió que ens honora com a poble i fa més humana la institució; amb uns Plens en què, per exemple, molt sovint hi ha crispació i manca de respecte als drets humans.
I sobretot, gràcies a na Petra per tot el que ens va ensenyar i vàrem tenir la sort de compartir, perquè la llavor del record i el bon gust que ens deixà el seu tracte han donat un fruit abundant i perenne.
Celebrem que aquesta vegada ha guanyat la bona gent. Aquesta ha de ser l’alegria més gran que ningú no ens podrà treure!
