skip to Main Content

Una mirada a l’estructura socioeconòmica de Manacor al primer terç del segle XIX. 1824-1828

Sebastià Sansó va presentar aquesta comunicació a les Jornades d’Estudis Locals, que parteix d’una premissa: la riquesa que els arxius municipals contenen, i la necessitat de treballar-los per tal de conèixer la història més propera.
Així, Sansó esmenta documents, que a les prestatgeries de l’Arxiu Municipal de Manacor esperen pacientment la visita dels interessats en l’entranyable història del nostre poble. Perquè quan s’inicia una recerca, sovint passa que es troben, paral·lelament, interessantíssims documents que parlen del mode de vida dels nostres avantpassats, i així es troben testimonis, que, una vegada buidats, permeten confeccionar treballs com aquest.
L’objectiu d’aquest estudi, doncs, és acostar-se a la realitat de Manacor en els inicis del segle xix, moment que tindrà una gran influència en la posterior evolució del poble. A partir de les dades extretes de la documentació de l’Arxiu, Sansó analitza els diversos elements que componien la societat local, incidint en aspectes concrets, al seu entendre poc tractats, i que són molt interessants per tal de conèixer un poc més el tarannà dels nostres avantpassats.
Un qüestionari elaborat per les autoritats municipals, segurament a petició de l’administració estatal, constitueix l’eix primordial sobre els quals es fonamenta aquest treball, puix és una síntesi quasi completa de les diverses branques que conformaven la societat local, una combinació de dades empíriques i previsions de futur de l’activitat del municipi.
Entre Sant Llorenç i Manacor hi havia unes 9.000 persones. 28 llocs de venda ambulant, 6 tavernes, 2 posades, 15 tendes com a drogueries i 8 botugues d’ultramarins… aquestes eren activitats presents al municipi, encara que l’agricultura era el sector més potent de Manacor, el conreu de secà vorejava les 19.500 quarterades, el conreu de reguiu eren 90 quarterades, 1446 de vinya, 300 d’oliveres, garrovers; d’arbres fruiters unes 1800 quarterades. El pinar abraçava unes 274 i la resta de secà unes 8600 quarterades.
El sector primari i la ramaderia eren els que aportaven més riquesa de Manacor. Agrupaven entre un 80 i un 95 per cent de la massa obrera. Una massa obligada a treballar per compte aliè, encara que tenien petits bocinets de terra que els permetien guanyar la subsistència. Un jornaler cobrava uns 5 sous per dia, excepte a l’estiu que hi havia les messes i podia arribar als 12 sous.
El sector industrial aportava menys, però encara quedaven més endarrerits el sector comercial i el de serveis. El blat era la collita més abundant, així com les faves i les figues, que eren collites bàsiques. El vi era també bastant important. Hi havia, curiosament, una producció mínima de safrà. El ramat estava format per vaques, ovelles, porcs, mules i someres… El blat, en els cinc o sis anys que abraça aquest estudi, s’havia encarit més d’un 40%, una pujada extraordinària.
Les branques d’activitat eren: un 79% de jornalers, criats i treballadors; un 8,5 alimentació; higiene, vestit i calçat; 4.5 % construcció. Pel que fa a l’activitat industrial, els fusters i moliners eren els més actius i després venien els picapedrers.
Altres productes de camp eren la llana, formatge, cera… En aquell temps el vi era de mala qualitat, i si no es consumia al poble, no hi havia possibilitat d’exportar-ho; s’havia de convertir en aiguardent. Italians de Nàpols i els seus voltants vingueren, perquè eren experts calderers.
Un artesà manacorí, el 1823 tenia una paga que oscil·lava sobre una mitjana de cinc sous, tenint en compte que no tot l’any tenien feina. L’hospital o hospici atenia una mitjana de 80 individus, atesos tots ells per un infermer i una infermera. Pel que fa a les finances municipals, i pel tipus de contribució de l’Ajuntament, cal assenyalar que entre un 80 i un 90% era pel tresor real.
Quan la gent havia de pagar la seva contribució es donava un volant; es cobrava cada tres mesos, perquè algunes quotes eren altes. Un 40% de la població era pobre, i al bell mig, l’església es duia també un bon pessic. Cal esmenar també el sistema d’alous, que es donaven quan es traspassaven finques. Totes aquestes taxes sumades eren una càrrega altíssima, tenint en compte el que cobrava un jornaler. Ja es coneix el dit: què val sa somada? Set sous i mig, aquesta és la dita, que prové d’aquestes taxes molt males de dur per a una societat de jornalers i treballadors.

Back To Top
×Close search
Search