Ponç Pons
Escric açò com a homenatge a un gran poeta que admir literàriament i una persona de bé que estim humanament, a qui dia 21 de març dedicaran una placa a l’avinguda de na Camel·la.
Un escriptor que va néixer a Manacor l’any 1950 i ha viscut tota la vida defensant la nostra llengua i dignificant la nostra cultura.
No ho va tenir gens fàcil.
Fill d’un mecànic i una mestressa de casa, son pare se li va morir quan tenia només nou anys i va haver de créixer i madurar, envoltat de dures circumstàncies, a cops de voluntat i esforç.
En Bernat, de petit, va anar a escola al que ara són les benedictines on, miracle i anomalia, la llengua vehicular era el català i el llibre de doctrina que empraven hi estava subversivament escrit.
Val a dir que el rector de l’Església Gran, a sa processó del Corpus, els feia desfilar els darrers, com a càstig, perquè només se sabien el catecisme en mallorquí.
De ben al·lot, ja escoltava per la ràdio els partits de futbol del Barça. Una passió que, ara a través de la tele, sempre ha mantingut i va culminar amb la publicació d’un intel·ligent, original i divertit assaig: Raó Blaugrana.
Va acabar el batxillerat elemental amb beques, però obligat per la situació familiar es va haver de posar a fer feina i a 15 anys va entrar de grumet, com a “botones”, a la Banca March.
Allà, a còpia de ser complidor i tenir per premissa l’ètica, va anar pujant de categoria fins a arribar a convertir-se en Director de Sucursal i finalment Coordinador de PIMES.
Però mentrestant, el corc de la Literatura ja l’havia anat murgonant i li havia inoculat el verí de l’escriptura.
Per a ell serà molt important la figura de mossèn Jaume Serra, que va crear una mena de club juvenil anomenat Blanquerna i el va motivar a pensar, llegir i escriure en català.
-Ja que no us puc fer catòlics – deia resignat davant la imparable fortor carnal d’aquells adolescents – us faré persones.
En Bernat encara recorda agraït que mossèn Jaume li va deixar Bearn, de Llorenç Villalonga, i que l’any 68, mentre els estudiants de París somiaven que davall l’empedrat hi havia la mar i escrivien eslògans revolucionaris, ells van organitzar un concurs literari, els “Premis Blanquerna”, que van guanyar Josep Albertí i Damià Huguet.
Que consti que l’autoritat competent els va ben amonestar perquè ho havien fet sense el degut permís governamental i la policia els va advertir que si els volien tornar a convocar ho havien de fer a través de la franquista i adoctrinadora OJE (Organización Juvenil Española). I aquí es va acabar el concurs.
Per a en Bernat, aleshores, va ser fonamental la coneixença i amistat, profunda, íntima, sincera, mútuament enriquidora, d’en Miquel Àngel Riera. Una figura cabdal de la nostra Literatura i un escriptor crec que encara no prou valorat ni reconegut.
També va ser molt important la relació fecunda i profitosa que va mantenir amb escriptors com Antoni Mus, Guillem d’Efak, Jaume Vidal Alcover, Josep Mª Llompart, Guillem Vidal, Llorenç Moià i l’inefable Blai Bonet.
Fruit del seu compromís social i cultural, en Bernat va començar a col·laborar amb la premsa local, a promoure tota mena d’actes literaris i a participar en la gestió de concerts i exposicions.
L’any 1971, apareix el seu primer llibre: La desintegració del desig, i guanya, tot el mateix any, el premi “Ciutat de Manacor” amb Elegies.
A partir d’aquí, i a pesar de les moltes hores d’exigència que comporta la seva feina en el banc, Bernat Nadal té molt clar que el seu destí indefugible, insubornable, és la poesia, que el seu lligam és indestriable i, fent cas de la famosa cita de Goethe que emprava i aplicava Juan Ramón Jiménez: “com l’astre, sense precipitació, però sense pausa”, s’hi dedica amb una absoluta passió. També com Dante, el primer dia que va veure Beatriu, coneixerà na Francesca Perelló que, ell mateix ho diu i ho reconeix, li canviarà la vida.
Es casaran i tindran dues filles: na Neus i na Cèlia.
Independent, que no neutral, en Bernat ha estat sempre un home honest i coherent, un lluitador constant en la defensa dels nostres drets com a poble i els nostres signes d’identitat com a cultura.
En Bernat ha publicat 12 llibres de poesia (que es diu de pressa, però s’han d’escriure!), i els que més valora i estima són: Estrúmbol, El vestit vermell, La carn que cruix, Premi Mallorca, i Suite de Camile Claudel, premi Agustí Bartra, que el gran actor i director teatral, també manacorí, Joan Gomila, va posar en escena.
Pel que fa a la narrativa i l’assaig, ha publicat sis llibres, d’entre els quals destacaria: La part freda del llit, Petrus, i Nunsi, la dansa com a art.
És una bona collita, una important opera omnia que el prestigia i honora com a escriptor i a nosaltres ens enriqueix i humanitza com a lectors.
Sobre la seva poesia, Blai Bonet va dir premonitòriament que els versos de Bernat Nadal obeeixen un ritme físic de la respiració, que “cada vers és una situació, i és que el nom de la profunditat és la senzillesa… amb el detall que aquest jove manacorí no crida mai, conversa amb el lector.” I el crític David Castillo va assenyalar que els seus són: “versos que ens entren a cau d’orella com un piano de jazz en la nit, com una melodia”.
Per tot açò i per molt més, a Manacor premiau i reconeixeu amb una placa els mèrits d’un home que ha confessat: “Jo pertanyo al desig per pena capital.”, ha plantejat: “Caldrà cercar la poesia fora dels poemes.”, i ha fet molt per la nostra terra i la nostra llengua i cultura.
Aquesta placa vol ser l’homenatge a un escriptor que ha estat i és, en el sentit millor i més machadià de la paraula bo, un Poeta en majúscula que ha viscut, espriuanament, per salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa creant bellesa i fent Art. Sobretot, bastint futur.
Enhorabona a Manacor per tenir ciutadans com ell que són exemple i testimoni de compromís social, altruisme, dignitat, mestria literària i autenticitat personal.
I a tu, Bernat, gràcies per la teva valuosa obra i teus humaníssims versos.
Felicitats i molts d’anys!
Que els puguis viure amb salut, però sobretot amb na Francesca, aquella jove que: “en el món, només tu em pots convidar / a, més enllà del plany, tenir esperança.” “Seria estèril viure si no fos, / exactament, per estimar-te, Xesca.”, et va robar el cor amb el seu vestit vermell i et va canviar la vida.
Que puguis escriviure molt entre l’amor de les teves filles i de tots aquells que estimes i t’estimam.
Tothom recull el que sembra i tu et mereixes açò i més.
Gràcies, Bernat!
Serà un honor i un plaer poder venir a Manacor per celebrar aquesta placa i comptar-me entre els teus amics.
Una abraçada fraternal i poètica.
