skip to Main Content

Uns breus apunts sobre la identitat de la colonització d’Amèrica (II)

Miquel Àngel Cabrer

El recent conflicte discursiu entre un sector del nacionalisme espanyol i el president de Mèxic amb relació a la conquesta ens fa palesa la diversitat de lectures històriques, ideològiques i ètiques. Des de les escenificacions patriòtiques d’alguns polítics espanyols, intentant ridiculitzar el revisionisme històric realitzat des d’Amèrica, i especialment des de l’indigenisme ens trobam amb un topall en la comprensió no només del procés històric sinó també dels esforços ideològics i culturals per part dels països americans per reconciliar-se amb la seva pròpia història.
Mèxic ha estat el cas potser més significatiu d’aquest procés: al llarg del s. XIX, i especialment durant els períodes revolucionaris de principis s. XX, hagué de fer una lectura nacionalista de la seva història. L’extraordinària complexitat cultural, ètnica i geogràfica, així com la transversalitat social d’alguns d’aquests grups impedia fer una lectura exclusiva des de l’elit “criolla”, alhora molt difuminada ètnicament. Llavors aparegué el concepte de les tres cultures basat en tres èpoques cronològiques: la precolonial (anterior al 1500, que identificaria el substrat indígena), la colonial (1500- 1821, que representaria l’aportació europea i concretament espanyola) i la nacional (a partir de 1821 i que representaria la reconciliació i la mixtura de les dues anteriors).
És cert que la reivindicació del món indígena a Mèxic ha tengut desiguals resultats: així afirmaria que els resultats han estat molt bons des del punt de vista del reconeixement identitari i cultural per part de l’erudició en el camp acadèmic, però escàs en la seva realitat política, social i econòmica, limitat a una certa concessió als elements folklòrics.

Amèrica i la “madre patria”
L’historiador argentí Tulio Halperin Donghi ens assenyala el context en l’aparició del terme “Madre Patria”: no hi ha una continuïtat en l’ús d’aqueix terme a partir de la independència dels nous estats hispanoamericans, sinó que aqueix apareixeria tardanament, ja a finals del segle XIX. D’ençà de la Independència aquests països era escenari d’una espècie de colonialisme econòmic per part del capital estranger, inicialment britànic, però al qual s’hi havia anat afegint, a partir de mitjans s. XIX, el dels Estats Units, França, i ja a principis del s. XX l’alemany. El colonialisme polític espanyol quedava lluny, i pràcticament no quedaven rèmores del seu colonialisme econòmic. Donghi ens explica l’aparició d’aqueix concepte, identitàriament innocu per a la sobirania nacional, com una forma cercada de contrast amb les potències econòmiques que sí que subjugaven la sobirania. La motivació cultural seria una evocació del passat típicament romàntica i, alhora, típicament europea. No obstant això, aqueix concepte no prosperà igual en tots els països d’Hispanoamèrica.

Mèxic volgué plasmar urbanísticament a la Plaza de las Tres Culturas la seva triple identitat: unes restes del Tenochtitlan asteca, una església conventual del s. XVI i edificis contemporanis.
Back To Top
Search